UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 18 d’abril de 2010

Interpreta’m

Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
Parla’m de tu, calla’m les nits
-et demanava.

No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
-et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.

CALAFELL i OBIOL, Mireia Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Hi ha molts conceptes entrellaçats en aquest poema: “follia”, “règim d’excepció”, "rebel dels límits" i “nits”: tot el que envolta allò menys racional. "Calla'm les nits" com calla la poesia. També l’“equivoca’t”, en el sentit de tingues experiència, que enllaça amb el contundent final: “més mal que el que s’acaba/ fa allò que no comença”. Aquell que només es dedica a mirar per la finestra sense obrir-la a l’exterior, que no té desitjos, que és de tornada de tot, al final és el qui sofreix més. Molt original també és la referència a l’hermenèutica en una relació, com a manera d’equivocar-se, perquè la interpretació ve a ser com la traducció: “traductor traïdor”, però val molt la pena d’equivocar-se a vegades. Interpretar és estimar: la veu poètica demana, doncs, de ser estimada.

7 comentaris:

Joana ha dit...

Helena, jo ho veig com un amor impossible, una idili que no es pot portar a la realitat, que s'acaba sense haver començat i açò, aquest fet és el que realment fa mal. No poder-lo gaudir ni fer-lo real.
Una abraçada molt sentida.

Alyebard ha dit...

Jo coincideixo amb la Joana, és la súplica a ser estimat, a ser correspost. Que és més dolorós el que no té opció a començar que no el dolor de l'abandó.

Helena Bonals ha dit...

Jo també estic d'acord amb la Joana, però no dieu el mateix.

Joana ha dit...

Helena, no t'apuntes al joc de Sant Jordi?
Vinga!!! Passa't pel bosc, enter't i participa, de segur que fas bones recomanacions.

Una abraçada

Joana ha dit...

Ací tens la meua proposta, ara sols falta que poses l'audició :

Una esquerda en una paret enrunada,
que permet d’entreveure
un edifici en reconstrucció.
Una sortida de metro
amb les ombres de dues persones a la paret,
com si sortissin a la claror del cel.
Una estança destrossada pel temps,
amb la llum que hi entra
per les finestres sense vidre.
O bé una coberta de llibre,
que és en ella mateixa,
com la resta, esperança,
una sortida digna.
................
Helena Bonals
...
Un poema basat en l'analogia de tres situacions semblants des del punt de vista metafòric que estableix una relació de similitud per expressar de manera indirecta la temàtica del poema, que es manifesta explícitament als darrers quatre versos on es fa referència directament a l'esperança.
Tres situacions contextualitzades en espais diferents, que tot i semblar presentar de manera al·legòrica diferents elements amb connotacions negatives, sempre ens proposen un mínim suport d'on poder agafar-nos i retrobar així la possibilitat de tenir una bona solució per a cadascun.
I finalment la relació metonímica entre la coberta d'un llibre i el joc de llenguatge utilitzat amb l'expressió "una sortida digna" que s'identifica amb l'alliberament que es produeix en l'acte de llegir, on el plaer de la lectura pot solventar moltes vegades situacions d'angoixa de la vida real o de les nostres accions quotidianes i es converteix en un bon refugi per per a escapar de la més crua realitat.
Tot un joc de simbolismes de situacions complicades que es resolen amb el simple fet de convertir un llibre en una activitat apassionant.
Poema que demostra per cadascun dels seus versos la debilitat i lassitud d'una gran lectora com així ho reflecteix a les seues magnífiques ressenyes dels seus Anticànons.
.....
Joana Navarro.
...
Completament d'acord, Joana, amb la teua visió del poema i jo afegiria que les tres situacions diferents que s'espossen suggereixen una interpretació del poema de fora a dins. M'explique: en la primera, una esquerda permet veure un edifici en reconstrucció, en la segona, la llum del sol projecta ombres en la paret i en la tercera la llum també entra a l'estança per finestres sense vidre (projecció fora-dins als tres casos). La coberta del llibre és l'única referència que tenim d'ell quan l'observem des de fora, és l'esquerda de la paret i la llum que hi entra i projecta ombres o il.lumina i per negatives que siguen les situacions exteriors, sempre un llibre és una esperança, una sortida, una via per a dur-nos, com eixa sortida de metro a qualsevol lloc.
Enhorabona, Helena, pel poema i per ensenyar-nos a obrir sempre un llibre amb esperança.
...
Miguel Ángel Briz

Florenci Salesas ha dit...

"més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença."

Aquesta frase m'ha semblat tan excepcionalment genial, que ja no he vist res més. L'he posat fins i tot al Google, perquè no em podia creure haver-la llegit per primera vegada. I no, només surt aquí, a aquesta mateixa pàgina i a un altre blog amb aquest mateix poema. Com no l'hagi tret del rus o l'arameu, no ho sé.
En fi, Bravo!
I bé, per la Joana, recordar-li que de vegades la vida és un xic més amable. Hi ha gent prou boja com tenir en compte aquesta frase i llençar-se al "carpe diem" de cap. És la millor manera de no haver de lamentar no haver esclatat en follia ni haver imposat un règim d'excepció d'aquests.
Mlt bona tarda!

Helena Bonals ha dit...

Florenci: tan genial com aquesta frase ho és el títol del poema, per a mi. Gràcies pel teu comentari!

Joana: ja passaré aquest poema així que pugui. M'ha fet molta il·lusió!!!