Frasseig

Tu tenies el concepte, un continu d'esglaons
i replans que et porten a la melodia com una
heroïna disposada a salvar-te a cada instant
del fred i la solitud. La nit és fosca i camino
envoltat pels llums d'un camió de la neteja
i la remor de les fulles mortes que arrossega
el vent. Després altre cop el carrer abstracte
i dissonant, el frasseig lent del paisatge urbà,
paraules que han besat els llavis d'una dona
i que assajo de dir als poemes, tan tardorals
com la solitud de la teva última nit a Carolina
o una estació de tren sense correspondències.

GIL SORA, Raimon dins versos.cat

Això de "frasseig" és una paraula que no hi és a cap diccionari, suposo que se la inventa la veu poètica, és una llicència poètica, que produeix la sensació de sentir la fressa dels carrers, una onomatopeia. L'ull poètic ha perdut el concepte, el nord, les escales no el porten enlloc. Al seu voltant tot són deixalles, fulles mortes, nit. El carrer és abstracte i dissonant, no és acollidor. Això de "paraules que han besat els llavis d'una dona" em sembla bellíssim, parla per si sol, no es pot comentar pas. "i que assajo de dir als poemes": converteix la poesia en poema, fixa l'instant. Ha arribat a una estació de tren sense correspondències, un trajecte acabat, com ho és el final del poema. És un poema tardoral, de decadència d'una relació, però amb voluntat de pervivència en la poesia.

Vull ser

No vull ser ni aigua ni fang
ni matèria corpòria.
Ara, que una part del meu cos rau dins l'univers,
vull ser només el jo, encara que indefens,
conreat per un passat ja molt incert,
un present palpable a la pell i un futur.
No vull ser marr, ni riu.
No vull ser forma d'una massa de marbre.
Vull ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu,
Vull ser tot l'univers invisible en tu.
Vull ser la teva daga.

Desembre 2009

PEIRÓ I VILÀ, Montserrat Les prunes eren verdes

La veu poètica voldria ser recordada més enllà de les paraules escrites en aquest poemari: ni "matèria corpòria" (com l'aigua i el fang, com les lletres en les pàgines), ni "massa de marbre" (el que seria una poesia inhumanitzada, freda); ni "mar, ni riu", ni estancament ni moviment per ells sols. La part del seu cos que "rau dins l'univers" podria ser el seu pit operat per culpa de la malaltia. Voldria "ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu": voldria arribar al lector amb la seva poesia, amb "tot l'univers invisibe en tu": amb el seu món interior, que encara desconeix. "Vull ser la teva daga": vol ferir de mort metafòrica amb la seva poesia. Només d'aquesta manera se sol fer la poesia, com més gran és el dolor, més bell és el poema.

Si un núvol plora

Quan la pluja s'esmuny
entre escletxes de llambordes i esborancs
és més endins.

L’aigua s’encasta contra els cabells i aigualeix idees,
i desitjos.

S hi apaga el foc i en surt la cendra. I aquesta cendra s'escola, al seu torn, dins el cap
i enterboleix la mirada.

I, de sobte, topem amb una i altra soca per tornar a caure,
sota la pluja.

Quan es fa de nit, els núvols s'emporten els núvols d’aigua.
Hi sobreviu la lluna, persistent.

ANTÚNEZ, Marina, dins el bloc versos.cat

La pluja -la tristor- quan penetra arriba més al cor. La falta d’empatia fa desaparèixer la felicitat superficial, o més elevada també, les “idees, desitjos”. L’aigua apaga el foc de la passió, la cendra del qual “enterboleix la mirada” en el cap, li treu lucidesa. Ensopega, s'equivoca com a resultat. Els núvols deixen, malgrat tot, de nit, que sobrevisqui la lluna, persistent com les coses que són de veritat, alliberadores, immutables: la poesia, en definitiva.

Sota l’espurna de la teva quietud,
els cristalls glaçats de foc
omplen la cambra del teu cos.

PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes

L’espurna: la poesia de qui escriu; la quietud: aquella a la qual és sotmesa per la malaltia. Els “cristalls glaçats”: la idea en abstracte; “de foc”: la realització apassionada. Això seria com el sentiment, que omple “la cambra del teu cos”, cos que és com una habitació per a l’ànima. La poesia és la finestra oberta a la felicitat d’aquesta habitació, la seva manera de lluitar, d’alliberar-se.

Amb els anys

Torno a la freda nit recitant:
“un àngel blanc davalla del paradís
de plata té les ales
el cabell d’or fi”.
Torno a l’estable nadalenc,
a les figures del pessebre,
a l’àngel que anuncia:
“és nat a la cova
El rei del cel”.
Torno al pati de l’escola,
a l’aixopluc de les moreres,
a la bata en el penjador.
Torno corrent pel corriol glaçat,
buscant la flaire del meu roser de piti-mini.
Torno a l’empara de la saviesa.
Retornar. La felicitat, de vegades, ens fa feliços.

PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes

Les tradicions tornen, el Nadal torna. La felicitat és el desig de repetir, que diu Kundera. “la freda nit” seria la infantesa d’abans de l’alba de l’adolescència, també ho seria “el corriol glaçat”, quan encara no s’ha fos la innocència d'aquesta edat. La festa és feta de colors convencionals, blanc, plata i or. Però també ho és del trencament amb la rutina: el “pati de l’escola” i “la bata al penjador”. En definitiva, la veu poètica torna a la infantesa, “a l’empara de la saviesa”, perquè mai s’és tan savi com en aquesta edat. La felicitat, l’empatia, el convencional, “de vegades, ens fa feliços”. Si es pateix depressió, aquests dies poden ser tristos, però al capdavall guanya la joia, que amb els anys s’aprecia més.

La remor més que silenci,
és l'ombra d'un sospir,
un fil d'impossibles
prim, esmolat i amagat
que surt mig arrugat
per les obscures tenebres
d'un somni abandonat
amb flaire s'inocència blava.

És un mar sense onatge,
una mirada opaca de cristall
que amaga la ferida del buit
d'un esquinçat rostre d'arlequí.

Aina

La remor: el que resta d’un sospir, un fil, una cua d’amors impossibles a punt per ferir de nou. Tot plegat prové de la foscor d’un amor abandonat, amb el qual ha perdut la innocència, amb la seva flaire blava . Un “mar sense onatge”: fet de profunditat i gens de superficie, sense empatia, sense felicitat. L’esquinçat rostre d’arlequí seria el de la veu poètica, que sembla que només faci poesia per distreure el rei.

Una pavana de llum

Avui la remor és silenci
pels racons del record,
un silenci de pols blanquinosa
per on fugen les imatges.
Avui la remor és silenci
i l'acompanye amb l'espessa música
d'una pavana de llum.

MOMPÓ, Francesc

Avui la remor de la vida és silenci, poesia, “pels racons del record”, tots i cada un dels versos. “un silenci de pols blanquinosa”, paral·lelament a la pols de les estrelles, seria el silenci de la pàgina en blanc, més enllà del poema que només n’ocupa una petita part, no com la prosa. La poesia, alhora, i paradoxalment, té relació amb "l'espessa música" tant com amb la nit, la “pavana de llum”. Pavana que si és com la de Fauré, s’escau aquí perquè és sublim com un cel estrellat, el de la imatge en el bloc de Francesc Mompó, Uendos, greixets i maremortes.