UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 13 de setembre de 2013

Segon clam

I de qui era,
de qui ha estat l'estricta misèria del verb,
tan trista i tan certa al capdavall,
com el pou ho és de l'oblit
i la línia primera ho és pel foc
i al foc s'atansa com la set?

DORCA, Jordi dins Sang vençuda, de propera aparició

La veu poètica sembla que es pregunta d'on li vénen els versos, en tota la seva misèria, tristos i per això mateix veritables. Tristos com el pou "de l'oblit", el mateix del qual parlava Ferrater, aquell on suren els records al cap dels anys. Alhora, la "línia primera" de l'actualitat, el que és veritat ara, que "al foc s'atansa com la set", com les papallones s'atansen a allò que les devora. A quin fons pertany l'obra de la veu poètica, seria el clam del poema.

5 comentaris:

Vicent ha dit...

El verb és el no-res, és la part de la realitat que mai no té el valor d'allò tangible, que té la sensació d'estar sempre davall de la matèria, veritable ama material, però el verb és l'amo d'allò màgic, intangible i diví.

Vicent

Helena Bonals ha dit...

Molt bona interpretació, Vicent!!!

Jordi Dorca ha dit...

gràcies, Helena

Helena Bonals ha dit...

Gràcies a tu, Jordi. Espero haver estat adient!

Jordi Dorca ha dit...

Adient, adient.