Ulls amb gavines
els teus ulls. De la banda
del castell vénen.
Xops, amarats de lluna,
és de desig que ploren.
DORCA, Jordi, dins Amb sense tu
L'ull poètic reflecteix les gavines, perquè és com si volés. Tot i que aquestes gavines han de travessar la murada del castell, la forma exterior del poema, les metàfores. O bé les convencions que es troben a la vida, en definitiva. Els ulls, "amarats de lluna", de poesia, són plens de sentiment, de desig, com ho és aquest poema, tot ell "Amb sense tu", d'una ambigüitat molt ben trobada.
Fa 1 setmana
Entrades
14 comentaris:
No sé com t'ho fas, Helena, per explicar tan bé uns poemes que el comú dels mortals només podem admirar embadalits, tot intuint de lluny alguna espurna del misteri que porten. Tu, en canvi, els il·lumines i ens il·lumines amb una interpretació (que potser no és l'única possible, i fins i tot potser no coincideix amb la que l'autor tenia al cap en escriure els seus versos), però que en tot cas és la teva pròpia 're-creació' o actualització del poema, un complement fantàstic. Gràcies per compartir-ho amb els teus fidels admiradors.
Ramon,
potser ho faig mínimament bé perquè, en els últims poemes sobretot, conec els autors. I perquè els motius poètics són més universals que no sembla.
Gràcies per seguir-me!
Em sento identificada amb les dues últimes línies. Sospiro...
Tu sí que em fas travessar murades!
El poema m'ha agradat molt i amb la teva interpretació el trobo sublim.
cantireta,
amb les línies et refereixes als versos, suposo.
Porquet,
vosaltres m'hi ajudeu molt, això dels blocs és l'invent més important dels últims temps!
Glòria,
moltíssimes gràcies!
Ei! Gràcies! Fins dissabte, Helena! El pròleg continua essent magnífic. I adient adient.
Fins dissabte, Jordi!!!
Tot i la ambigüitat que tu apuntes del poema et diré que de desig certament es pot plorar, com de gaudi o amor, jo de vegades em faig un fart de plorar a soles i això em dóna nova saba per a seguir.
Vicent
Vicent,
jo sóc força diferent, no ploro per això!
Però en això rau la vida, en conviure i acceptar allò diferent, només algú que vol mirar-se al seu espill i es fa narcissista té els dies comptats.
En això estarem d'acord no? L'amor és acceptar allò diferent en certa manera.
Tens raó, Vicent. Però hi ha diferències insuperables.
Publica un comentari a l'entrada