brilla sobre el mar,
els estels s'adormen.
En la lluna nova
les ones bressolen
fanalets daurats.
ALGUÉ VENDRELLS, M. Roser, Petiteses
Quan una obra mestra, rodona com la lluna, es projecta sobre nosaltres, els estels llunyans són absorbits pel contrast, i queden en un segon pla, com tot el que no surt a la superfície del cànon.
Al contrari, amb la lluna nova, quan sembla que no hi ha suficient inspiració i el "premi" queda desert, és quan podem admirar els estels reflectits en el mar de les obres oblidades.
Entrades
13 comentaris:
Preciós poema i molt interessant interpretació.
Sí que ho és, de preciós, novesflors! I molt concís.
Una bona tria. M'encanten els poemes senzills (però difícils d'escriure)
Loreto,
a mi em costa més d'escriure els llargs!
Preciós símil i perfectament explicat per tu Helena, tot i que tu i jo sabem, de fet ho sabem els qui escrivim que tan important per la literatura és la lluna plena com la nova i als teus escrits em remet.
Una forta abraçada
Vicent
Vicent,
fas uns comentaris molt bons en aquest bloc!
Caram Helena, no era conscient que els meus senzills poemes ( però difícils d'escriure , com diu la Loreto) poguessin inspirar uns comentaris tan reeixits com el teu, em sembla que jo no hauria estat capaç de fer-ho.
A mi la lluna plena, m'agrada molt, però la meva essència és més de lluna nova...
Moltes gràcies per aquest regal.
Petonets.
Un poema deliciós i una encertada interpretació.
Gràcies, Helena!
I, naturalment, gracies també a la M.Roser.
M. Roser,
les coses senzilles són les més extraordinàries, diuen.
Glòria,
espero que no sigui l'últim que li interpreto.
Preciós poema i gran interpretació.
Moltes gràcies, Calpurni!
Publica un comentari a l'entrada