El sol il·lumina amb força
i fa brillar la mar
que li serveix de mirall.
Les onades em fan companyia
quan, asseguda en una barca,
somnio fantasies amb gust de sal.
ALGUÉ VENDRELLS, M. Roser dins Petiteses
El sol, incommesurable com el mar que fa brillar. Que n'és un mirall, com l'obra poètica torna al sol de la infantesa, que deia Machado.
Les onades podrien ser els versos, dels quals la poeta, asseguda a la barca de la vida, en gaudeix, tot somniant "fantasies amb gust de sal", amb el gust de la poesia, sempre feta de "petiteses".
Fa 1 hora
Entrades
5 comentaris:
Quin poema més maco, el de la Roser !
....amb gust de mar...com el meu poble !
Per a mi la mar és la mare, la mort, l'amor i amb ella/ell el mirall o espill, que és la mateixa mar amb les onades com a poemes que fan que un es desprenga d'eixa mort que són les mirades reflectides en un mateix.
De totes les maneres hi ha un munt de formes d'interpretar un poema i no distem massa tu i jo gairebé mai, estem en la mateixa onada que tu tan bé fas la metàfora amb els versos i les petiteses, que en definitiva per a mi són la font de la vida, els seus ensurts, i esglais alhora que les seues satisfaccions.
Una salutació ben afectuosa
Vicent
Artur,
quina sort de ser del costat del mar!
Vicent,
més satisfaccions que no pas ensurts, donen els poemes!
Un cop has interpretat els poemes, encara m'agraden més
M'afalagues, Loreto!
Publica un comentari a l'entrada