Tal com la llum va aparèixer,
la foscor es va gestar.
La trobaren un dia, rere una roca,
en forma d’ombra.
Reptava d’amagat,
com una serp sibilant.
Pretenien evitar-la,
però des de llavors
aconseguiria arrapar-se
als talons de l’esperança.
MADUEÑO SENTÍS, David
Sense la nit no hi hauria dia, és una idea clàssica. La foscor són, en una metonímia, les ombres necessàries per contrarrestar la llum del sol que ens enlluerna. No es pot evitar la foscor, que s'arrapa "als talons de l'esperança", que ens fa tenir cognició negativa, i, que, de fet, és negativa en ella mateixa, tot i que no hem de deixar que ens venci. La foscor ens acompanya des que naixem, aquest és el seu origen.
Fa 6 hores
Entrades
8 comentaris:
Veritablement, si no hi hagués foscor no distingiríem la llum perquè reconeixem la llum perquè la contraposem a les tenebres.
novesflors,
el contrast entre llum i foscor ens duria al terme mig a la llarga.
Efectivament, com deia el nostre amic Eduard podríem estar parlant de l'origen de la tragèdia, hi ha molt autors que la situen en l'aparició del concepte de temps o en moltes coses però la foscor certament va aparéixer amb la llum i sempre n'hem de fugir tot i que de vegades ens encaça.
Una abraçada russafenca
Vicent
Vicent,
a vegades la foscor és bona, paradoxalment. La nit ho pot ser, per exemple.
Molt aconseguida la imatge. També pense que la foscor pot ser refugi de coses no necessàriament sempre dolentes.
Exacte, Jordi, el negre és el color del sublim, per exemple.
Dualisme reconcentrat!
Molt bona definició, Joan!
Publica un comentari a l'entrada