Un ocell travessa la mirada.
El cel es trenca.
La mirada té una relació directa amb el cel, és el sentit més elevat que tenim. Per això, quan un ocell la travessa, el cel es parteix, perd la seva immensitat, per centrar-se en un ocell petit i expansiu alhora.
L’única cosa que podem posseir constantment
és l’absència i és a l’ensems l’única que ningú
no ens pot arrabassar.
Si no tens res, no tens res a perdre, diuen. Només podem tenir la certesa de la solitud, sense risc de perdre-la mai, aquesta certesa.
Soterrada, l’ala encara
vola.
L'ala soterrada vindria a ser com l'inconscient que conserva el record del passat, tot permetent de fer-ne poesia, i és que l'esperit continua volant, essent "vent de llibertat", per soterrat que estigui.
Bellesa, ets la nit en flor.
La poesia se sol identificar amb la nit, tant com a una flor. Per això la bellesa, metonímia de la poesia, és les dues coses.
Contra embats de la tristesa,
embranzides del deliri.
Una mica bipolars, aquests dos versos. Contrasta la tristesa amb l'eufòria, dos extrems que es contraresten, es neutralitzen tot portant al terme mig, potser, al capdavall.
Córrer: el cor diu «atura’t»
i la ment diu «continua».
Estimar: la ment diu «atura’t»
i el cor diu «continua».
Entre l'intel·lecte i els sentiments. Entre el cor i la raó, que solem moure'ns les persones. El millor és quan són d'acord.
En un llambreig,
el poema ha pres cos
i, de sobte, és tocar-te.
L'espurna de la creació poètica converteix en un poema físic la poesia abstracta.
Volar és poder.
Volar, com voler, és la primera cosa que necessitem per "poder", fugir de la realitat per atènyer els somnis.
PORCAR, Josep. Poeta i mussol, piulades al vol (II) dins Salms (fragments seleccionats)
Entrades
9 comentaris:
Precioses les paraules i genials els comentaris...
Bellesa en el conjunt.
Versos aforístics d'allò més refrescants. Què evocadores imatges com la dels ocells i el cel en una època on vivim girats d'esquena a la natura!
Sí, Carme, el Josep Porcar és molt bo.
Joan,
la poesia ens apropa a aquesta natura, per sort.
Bravo, senyora Bonals, això no només és divulgació, també és didàctica i pedagogia del vers escrit.
Em quedo amb un vers (més tard, si de cas, ja us el tornaria):
"i, de sobte, és tocar-te"
Gràcies a la seva explicació, he comprés que no parlava de quan somies que et toca la loteria. O els ciegos, que pel cas és el mateix. Moltes felicitats.
Winston Strike,
em fas pensar amb aquest vers. Potser el poeta està dient que portar a ter-me el poema és gairebé com tenir l'altra persona, de tant com el sent.
La poesia és evocadora i el llenguatge en general, com a representació, té el poder de fer present allò que no és present. D'aquí que quasi es pugui tocar. Quina poca-soltada pensar que una imatge val més que mil paraules!
El Joan Fontanillas diu versos aforístics, jo dic nous refranys o proverbis post-moderns.
Josep,
poesia, en definitiva.
Publica un comentari a l'entrada