Acròbata

Sóc acròbata del mot,
i entre bambolines em gronxo,
adés i ara la coma i la ploma
em fan la guitza, quan assajo.
I en el circ, a les set,
tothom aplaudeix l'audàcia,
sense xarxa jo parlo.
De vegades m'escomet la por
de no ser valent, i caure...
Dins una cesura m'amago.

ALOY i ROCA, Montserrat. Dins Gàbies de vidre i pols

És la poeta que és acròbata del mot, les bambolines representarien el cel virtual per on es mou. Quan assaja, fa borradors, li fan la guitza la "coma i la ploma", en un joc de paraules, la llengua per un cantó i l'estil, el to, per l'altre. Quan és l'hora definitiva que es mostra al públic, sense cap ajuda com no sigui la pròpia audàcia, parla sense xarxa metafòrica. A vegades té por, i s'acaba amagant en l'espai, que no és espai físic, d'una cesura, al bell mig del vers. El vers protector, sempre redemptor.