UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 2 de setembre de 2012

Conjuminar

L’afàsia em dicta mots desconeguts,

i no voldria dir res més que el roig

de dins la pell i respirar la sang,

sentir, com pluja avall, tornar-me mar

i desconèixer l’ombra dels adéus.

Què fer dels ulls que escruten l’horitzó?


MOHEDO i FABREGAT, Fermí. Dins Bocins, poemes i algun fil trencat

L'afàsia seria metàfora de la dificultat que surtin les paraules del poema, que li "dicta mots desconeguts", sense sentit. El "roig/ de dins la pell", que voldria, seria la poesia en essència darrere els poemes. La "pluja avall", els versos que finalment sorgeixen a raig. Això de "desconèixer l'ombra dels adéus", es referiria a no enterrar els records de les pèrdues sentimentals gràcies a l'obra. "els ulls que escruten l'horitzó" serveixen per fer poesia, sempre amb la mirada alta i lluny, aquesta és la resposta a la pregunta final. El "conjuminar" del títol es trobaria en l'unir art i vida en l'horitzó metafòric.





4 comentaris:

Joana Navarro ha dit...

Voler sentir, oblidar el comiat i esbrinar el que li espera de l'esdevenidor, crec que es quelcom que ens agradaria a tots.

Magnífica lectura, helena

Helena Bonals ha dit...

Ho has sintetitzat molt bé, Joana.

Elena ha dit...

Siempre es un gozo leerte. Gracias por este regalo. Tus trabajos son muy logrados
Un besito

Helena Bonals ha dit...

Gràcies, Elena.