UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 4 de febrer de 2012

Paraulotes

No sé parlar, avui.
Ho he intentat vegades,
i allò que s'ha dit era
la resposta premeditada,
el ressó del diner i
tot plegat, res. Bon dia.
M'ha quedat el regust
del monòleg inconnex, sincer,
disculpant-me per la grolleria
d'aquesta masturbació verbal
que sempre mantinc, a les fosques.
No sé parlar, i ningú no me n'ensenya.
Escombro paraulotes del carrer.
Veus? I jo, volent escriure poemes.

ALOY i ROCA, Montserrat dins Gàbies de vidre i pols

La veu poètica en crisi creativa, no prou forta perquè no pugui fer un poema brillant com aquest, que descriu com no troba més que la "resposta premeditada" (massa racional, poc espontània, previsible), aixi com "el ressò del diner": no es tracta de paraules immaterials, precisament, ni inspirades. És un art solitari, de "monòleg inconnex", de "masturbació verbal", metàfores de la creació, que manté "a les fosques" de la nit de la poesia. Ningú no pot ensenyar la veu poètica, en definitiva. Si s'inspira en la vida, "paraulotes del carrer", no en treu l'entrellat. "I jo, volent escriure poemes": la veu poètica que escriu això,  no es troba precisament en crisi creativa, més aviat descriuria un temps anterior com acostumen a fer-ho els poetes.

5 comentaris:

Marta Aubà ha dit...

Sencillament genial, i sense dir males paraules en dius de bones.

Joana ha dit...

El desesper del poeta a la recerca del vers, una preocupació totlment compartida als moments de baixa inspiració creativa.

Enhorabona a les dues

Helena Bonals ha dit...

Joana: al capdavall, la manca d'inspiració ens ocupa moltes més hores que no pas el llamp creatiu.

Helena Bonals ha dit...

Marta: moltes gràcies! La Montserrat és massa brillant...

cantireta ha dit...

Sou molt amables. Gràcies mil, que cauen en silenci com els flocs de neu a l'Urgell, ara mateix...