No miris l'encís de la bellesa...
Seu ben quiet quan els reis s'armen,
no tastis el vi que lluu a la copa...
No tastis el vi que lluu a la copa,
i no parlis quan la gent escolta
No paris mai l'orella al cantaire...
De l'or daurat cuita a allunyar el dit;
i lliure el cor, i la mà i els ulls,
viu fàcilment i mor en pau.
Lletra de cançó suposadament popular que surt al capítol 17 d'Una habitació amb bona vista d'E.M.Forster
Les coses populars solen ser molt bones. Sempre m'ha intrigat aquesta cançó, la del "llençar la tovallola" que diu un protagonista, la del deseiximent, "dettachment" en anglès. Saber renunciar a allò que més vols, a la felicitat, per tenir allò que és bo. El que trobo brutal és "no parlis quan la gent escolta", implica un saber no deixar-se portar pel corrent molt important. Alhora, "no paris mai l'orella al cantaire", en sentit invers. Estar de tornada de tot a vegades és bo. Hi ha tantes experiències que ens podríem estalviar d'entrada, quan hi penses. Forster es un gran escriptor, aquesta cançó podria ser ben bé seva.
Fa 1 setmana
Entrades
2 comentaris:
Moltes gràcies, Helena. Potser siga seua qui sap!!!
Estic contenta que t'agradi. El llibre t'agradaria molt més, jo l'he llegit i rellegit molts cops.
Publica un comentari a l'entrada