En una tarda sola

Hi ha dies que recordo allò que vaig escriure
en una tarda sola: tots els antics poemes
que escrivia en silenci, com escric aquests versos
mentre plou mar endins, en alguna altra terra,
perquè en aquesta terra, ja se sap, fa molt temps
que no plou ni plourà com hauria de ploure.
Però invento metàfores per amansir tempestes,
per refrenar ventades, perquè el sol sempre brilli
a les estances noves que el pensament desitja.
Són records que s’inventa una ment tan malalta
que fins i tot amors ferotges i terribles
li semblen un regal dels anys i la memòria.
Quanta glòria als poemes, quant d’amor que s’explica
en una tarda sola mentre els nens criden lluny
i juguen a pilota. L’estavellen als vidres
de cotxes i finestres i els veïns s’enrabien
i els criden mentre ells riuen, i fugen, i s’amaguen
i tornen i aleshores s’aparten una mica.
En una sola tarda s’escriuen molts poemes
que donen fe de vida sencera del que estima,
perquè el que estima viu infinites vegades
i li calen poetes. Mentrestant, als terrats
es va eixugant la roba, s’estenen les bugades
als patis adossats, i les dones que cuinen
el dinar per demà preparen un suquet
i unes postres molt dolces. Alguns escriurem versos
que llegiran persones que no es perden ni senten
en una tarda sola, i qui sap si algun dia
aquests que no comprenen poemes ni poetes
trobaran als seus versos l’amor que no coneixen.
Les cases, el diumenge, són espais en penombra,
claror de llums secretes, cases on la gent cuina
el dinar dels poetes i estoven les bugades,
i fan la roba neta, i una ventada eixuga
la ràbia que no es renta, el dolor dels que temen.
Passa això mentre penso en Celan i en Pavese,
en tots els suïcides que somien abismes,
en roses que no són de ningú que les vegi,
i escric, i torno a escriure molt més del que caldria,
escric per als que ploren, en una tarda sola,
i s’amaguen als cotxes, rere portes obertes,
en el fum de les cuines, al fred dels safaretjos.
El sabó de la roba que el vent remou i plega
és una escuma d’ona en una mar eterna,
és una tarda sola, mentre penso en Pavese,
en la dona que enyoro, en tants i tants poemes
que vaig escriure un dia a la mare perduda,
als avis que em cuidaven, al pare que m’espera,
als amics que em visiten, a tardes de diumenge
com aquesta en què el món em torna a l’aventura
i va escurçant els dies, i van passant les coses.
Quant d’amor dins els ulls, quanta tendresa fora,
tanta vida viscuda en una tarda sola.

CLARÀ, Israel, Pluja de nit

"En una tarda sola": a vegades darrere un sol vers hi ha una vida sencera, escrita en un període de temps brevíssim en comparació. Lligat amb el títol del poemari, "Pluja de nit", el poeta diu que no plou el que caldria en la seva terra, la de la seva vida, pateix secada immaterial. Tant, que fins i tot valora "amors ferotges i terribles", perquè "li semblen un regal dels anys i la memòria", formen part de la seva vida. "El que estima viu infinites vegades": a través de la poesia sobretot. Mentrestant, la vida corre, però no esborra "la ràbia que no es renta", tampoc es renta amb la poesia, tot i que la ràbia en sigui l'origen. El poeta concentra en aquesta tarda sola molta producció, "molt més del que caldria", segurament obsessivament, com si no hi hagués demà, "el dinar per demà" simbòlic que preparen "les dones que cuinen": la vida paral·lela a ell que escriu. Finalment: "Quant d'amor dins els ulls," (l'amor els ulls el xerren, diu el refrany) "quanta tendresa fora,/" (en els versos), "tanta vida viscuda en una tarda sola": la del passat i la del futur alhora, perquè l'art es nodreix del passat i "s'anticipa a la vida", que diu Gabriel Janer Manila.