UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 7 de juliol de 2011

Nina, vora l'aigua hi havia uns amants
que s'amoixaven com si el món no fos,
o com si fos massa breu, o com
si s'hagués d'acabar allà mateix.
Havien tancat tota l'aigua
als circuits del cos: no defallien
ni amb la sang del capvespre.
Quan les torres més altes oblidaven
el color de la pedra, les pupil·les,
dogudes, sedejaven espurnes perdudes
a les cambres més fondes.

XIRINACS, Olga Preparo el te sota palmeres roges (1981), dins Óssa Major

Uns amants que s'amoixen a contracorrent. L'aigua del torrent del seu amor és limitada "als circuits del cos", allò físic, que se cenyeix al circuit del dia, de la vida. El capvespre seria de sang per la posta de sol, no en tenen prou encara que s'acabi aquest dia. Quan es perd la distinció del "color de la pedra", en entrar la nit, les pupil·les, amb les que es copsa la bellesa per fer-ne poesia, "sedejaven espurnes perdudes", tindrien set de les petges de la relació acabada, en l'inconscient, "les cambres més fondes".

7 comentaris:

Elfreelang ha dit...

M'agrada el poema i també el comentari

Barcelona m'enamora ha dit...

Perquè els amants que s'arriben a estimar com si el món no fos, han d'acabar amb nostàlgia de l'altre? A cas la nit no pot donar-los treva? M'agrada com ho expliques "amants que s'amoixen a contracorrent", sabent que acabarà.

Me l'he hagut de llegir uns quants cops i tot així encara em sembla que si el rellegís un altre cop veuria un nou matís, l'entendria una mica més...

Helena Bonals ha dit...

Elfreelang: gràcies. Toca dels meus temes preferits en poesia.

Barcelona m'enamora: jo també m'he descuidat de dir que "la sang del capvespre" ho és perquè és cruel, vermella com Edat roja de Margarit. Un bon poema ja ho té, això que dius.

Neus ha dit...

Com el dolor pot ser tan bell? b7s, Helena

Helena Bonals ha dit...

Neus: és veritat, la bellesa se sol aconseguir amb dolor. Però alhora amb plaer, paradoxalment.

Joana ha dit...

L'aïllament del món dels amants els fa perdre's tot allò que el fa crèixer però no se n'adonen fins que esgoten la part física de la relació i és aleshores quan comencen a enyorar l'espiritual, la que en definitiva es deixa sentir d'entrada.

Bonic poema, i excel·len reflexió. Llàstima que l'eternitat siga tan cruel amb els enamorats!!!

Helena Bonals ha dit...

Joana: trobava a faltar la teva opinió! Excel·lent comentari el teu.