UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 28 d’abril de 2010

L'oblit de Polifem o tanka del cec

Sobre el cel blau
grafies el lament
amb uns senyals
perduts a la memòria,
cimals secs a l'ull orb.

MOMPÓ, Francesc

Hivern contra primavera: el que és perdut a la memòria són les fulles que han de sortir, ja que, aparentment, per a l'ull orb, es tracta només de "cimals secs", perquè el cec no té fe que elles sorgiran tard o d'hora.

dimarts, 27 d’abril de 2010

joc interpreta'm

Gran és la mar

Gran és la mar, més que el meu desig,
gran i més blava, més encalmada.
La meua nau, un desig de pau.
Es fa a la mar cada matinada.

_Omple la vela del meu desig_
Vent de llebeig, vent de tramuntana.
La meua nau, un desig de pau,
deixa una llarga estel·la argentada.

Salta i s'endinsa pel bell camí
l'àgil dofi de pell satinada,
llençant un crit vora el seu destí.
En llibertat, rabejat d'albada.

Ja és mar endins la joiosa nau!
Adeusiau, la terramigrada.
Només al mar es troba la pau.
Pau del desig només dins l'onada.

_Inflen les veles del meu desig_

Maria de Frederic

Mar gran, blava i encalmada, veles al vent de llebeig, de tramuntana, llargues estel.les d'escuma argentada, dofí de pell satinada, ... poden imaginar-se millors imatges per il.lustrar la pau?, la pau del desig que en aquest magnífic poema s'intueix que és un concepte más gran que el desig de pau, al qual engloba. Pau del desig, èxtasi de bellesa i de pau, diria jo, que s'escau al final del poema "Pau del desig només dins l'onada", on es troba eixe moment on tot l'alié deixa d'existir. Un poema suggerent, que emociona i contrasta amb la pau que transmet.

Miguel Ángel

Tot un gran descobriment!!! no coneixia aquesta magnífica poetessa que amb joiosa nau m'arriba des del mar. Gran és el mar com gran és la seua poesia que ací us deixe per a poder assaborir-la amb tota la seua plenitud i poder gaudir dels sentiments que transmet i amb els que m'identifique totalment.
Les imatges de la mar, la nau, l'onada i fins i tot l'àgil dofí són molt suggerents i em porten molts records a la memòria. Conec "un dofinet que s'alimenta dels sol del crepuscle" i cerca "la pau del desig només dintre l'onada" , una onada que infla les veles del desig.
Un mar que respira la tranquil·litat i l'esperança d'una blavor que no l'abandona, que ens regala la llibertat dels vents de llebeig i tramuntana, la pau de sentir-la cada matinada, però que al temps i aparentment en total contradicció transforma la pau i calma del jo poètic en un desig immens que es manté sempre viu, reflectint així un oxymoron molt ben aconseguit.
Per a mi ha estat tot un gran plaer poder llegir i rellegir aquest poema i arribar a poder fer meus els seus versos. Espere que us agrade tant com a mi i si d'alguna manera li pugués arribar aquest comentari meu en senyal d'agraïment a la seua autora, seria tot un luxe per a mi.
Gràcies!!!


Joana Navarro

diumenge, 25 d’abril de 2010

joc interpreta'm

Nadaré a contracorrent
i amb les gotetes del naufragi,
albiraré el paradís del vers.
...
Entre núvols de gavines,
tu, hi seràs present.

Joana Navarro

Aquesta bellíssima creació de la poeta riolenca té aires de vals medieval, primitiu, profund. D’entrada, està format per dues estrofes: la primera de tres versos, la segona de dos. A primer cop d’ull, fa pensar en una tanka japonesa. Però a poc que l’observem amb més deteniment ens adonem que la Joana ha preferit no emprar la cotilla sil·làbica exacta. Ella marca les seves pròpies normes. Amb l’ajut d’un manual (un servidor no té tanta cultura) podem veure que un tanka té 26 síl•labes repartides en 4’-6’-4’-6’-6’, segons els versos. Aquí en tenim 35 repartides en 7’ -7’ -9’ -7’ -5’. A més, mentre en la tanka no hi ha rima, aquí, entre els versos 1er, 3er i 5é n’hi ha, malgrat que el 3er la compleix de forma assonant. El fet que els versos 1er, 2on i 4rt tinguin un perfecte ritme de 3X4, com el vals (versos de set síl•labes, amb la 3ª i la 7ª tòniques) li donen d’entrada aquest aire de dansa per giravoltar, que fa rodar el cap com una copa de xampany. Però després, els versos 3er i 5è tenen un compàs molt més abrupte, generen una dissonància rítmica molt subtil que aconsegueix rebaixar l’aire vienès i ens fa pensar en algun tipus de música prerenaixentista, tocada amb instruments de la terra. Tenim doncs que, ja des de la mateixa estructura, la Joana ens endinsa en un món que està a mig camí de la sumptuositat dels palaus decadents i l’autenticitat de les cases de pastors de pedra seca, que es confonen amb la mateixa natura, així com ho fan les soques dels arbres abatuts pel vent. Quina música més bella en podria sortir d’aquests dos elements, aparentment tan contradictoris, i que en altres mans haurien donat, de ben segur, un fruit catastròfic!

Part de l’èxit està en el tema escollit i, definitivament, en la sensibilitat exquisida en l’elecció de la paraula justa, el so més bell per a cada moment. El pas de la suavitat d’un vers com “Entre núvols de gavines”, que acaba amb la sil·lant s i la rotunditat del següent “tu, hi seràs present” amb aquesta t del “tu” i la p del “present” (i que llegit en valencià encara queda més marcada, en haver-se de pronunciar la t final de “present”, de manera que aquest vers acaba tenint un repunt capicua amb les t). I malgrat tot el que he dit, no ens trobem davant un poema merament esteticista, enamorat de la seva pròpia bellesa i amb contingut passable. No, per res. El poema no existiria si no hi hagués un dolor i una alegria molt fonda al darrere. La ferma voluntat de “nedar a contracorrent”, emprant fins allò que es té en contra i reconvertir-ho en força per tirar endavant (les gotetes del naufragi) així com ho fan els judokes savis, que aprofiten la força del contrincant per vèncer, amb l’esperança d’aconseguir finalment un “paradís del vers”. No hi ha garantia de que aquest paradís final existeixi, però la poeta s’hi llença, lluita a cara descoberta, sense cap més arma que la seva ànima nua, així com Buster Keaton s’enfronta a l’huracà, tot sol, desprotegit, mentre tothom fuig, en un romàntic i foll gest de valentia per amor a "Steamboat Bill jr.". El convenciment de que el premi existeix, que no és una entelèquia, queda clar amb el seu final, “tu, hi seràs present”, tot un acte de fe en que al final hi ha la recompensa d’alguna cosa real, tangible, malgrat totes les dificultats i menyspreus patits al llarg de la batalla.

En la meva immodesta opinió, una obra mestra.


SALESAS, Florenci

dissabte, 24 d’abril de 2010

Ubi sunt

On és la imatge pura
que puja al cim de la llum
i ens és retornada en pluja,
convit de lluernes joguinaires?
On és la paraula perfecta
que li estalvia preguntes al cor
i deixa que l'home descanse,
aigua blana d'eufonies?
Combat amatori
el de l'ull i la canya.

MOMPÓ, Francesc dins el bloc Uendos, greixets i maremortes

On és la imatge poètica que ens eleva al cim de la saviesa, i baixa en forma de versos, la “pluja”, que és el “convit de lluernes joguinaires”, els intèrprets de la veu poètica, es pregunta ella. On és la “paraula perfecta”, que estalvia incerteses en una mètrica plena d’eufonies? Aquestes imatges o paraules són difícils de trobar. És la lluita que fa qui estima entre la vida i l’art, entre el veure-hi de lluny i de prop, entre el que permeten de veure les canyes que protegeixen de l’exterior, i les mateixes canyes, si pot ser entremesclant els dos elements.

divendres, 23 d’abril de 2010

Es deslliga
de l’aire,
orella,
ham,
ressò.
Es deslliga,
sens boca,
olor,
enyor,
del mot.

ESCODA i MARGENAT, Martina Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

La idea poètica transcendeix, va més enllà del ser llegida o pronunciada, vola més enllà de les ones sonores, de l’ham per entendre-la, del ressò immediat que obté. Se sent més enllà de la paraula escrita, de l’olor d’una flor, del record que se’n té. És efímera, però immutable, com els versos tan curts d’aquest poema, que en són un exemple de tot plegat. El poema allibera la veu poètica, encara que aquesta romangui tancada en una torre d’ivori, he llegit algun cop.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Venjança

Quan es mori la mort, feu-m’ho saber.
Li portaré unes flors, li arrancaré la pell,
em venjaré per tu. Et buscaré després.

CALAFELL i OBIOL, Mireia Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Aquesta autora porta empenta. La de qui després de la mort d’un amor, després del dol, quan ja gairebé no se’n recorda, en definitiva, quan mor la mort, perquè ja no se’n sent gairebé, doncs resulta que és quan buscarà l’altre, un cop s’hagi venjat de l’oblit. Ara serà quan estimarà més, però no pas de les maneres convencionals. Una d’elles és aquest poema deliciós. Però per portar-ho a terme alguna cosa exterior, objectiva, l’ha d’avisar que la mort ha mort. Podria ser un llibre, un poema, per exemple. Els llibres neixen dels llibres en gran part (i aquesta frase és semblant a una de Mercè Ibarz que he trobat a la pàgina web "Minimàlia").

joc interpreta'm

Una esquerda en una paret enrunada,
que permet d’entreveure
un edifici en reconstrucció.
Una sortida de metro
amb les ombres de dues persones a la paret,
com si sortissin a la claror del cel.
Una estança destrossada pel temps,
amb la llum que hi entra
per les finestres sense vidre.
O bé una coberta de llibre,
que és en ella mateixa,
com la resta, esperança,
una sortida digna.

BONALS, Helena dins Totes les sortides dignes, edició a cura de Jesús Ma Tibau

Un poema basat en l'analogia de tres situacions semblants des del punt de vista metafòric que estableix una relació de similitud per expressar de manera indirecta la temàtica del poema, que es manifesta explícitament als darrers quatre versos on es fa referència directament a l'esperança.

Tres situacions contextualitzades en espais diferents, que tot i semblar presentar de manera al·legòrica diferents elements amb connotacions negatives, sempre ens proposen un mínim suport d'on poder agafar-nos i retrobar així la possibilitat de tenir una bona solució per a cadascun.

I finalment la relació metonímica entre la coberta d'un llibre i el joc de llenguatge utilitzat amb l'expressió "una sortida digna" que s'identifica amb l'alliberament que es produeix en l'acte de llegir, on el plaer de la lectura pot solventar moltes vegades situacions d'angoixa de la vida real o de les nostres accions quotidianes i es converteix en un bon refugi per per a escapar de la més crua realitat.

Tot un joc de simbolismes de situacions complicades que es resolen amb el simple fet de convertir un llibre en una activitat apassionant.

Poema que demostra per cadascun dels seus versos la debilitat i lassitud d'una gran lectora com així ho reflecteix a les seues magnífiques ressenyes dels seus Anticànons.


NAVARRO, Joana

Completament d'acord, Joana, amb la teua visió del poema i jo afegiria que les tres situacions diferents que s'espossen suggereixen una interpretació del poema de fora a dins. M'explique: en la primera, una esquerda permet veure un edifici en reconstrucció, en la segona, la llum del sol projecta ombres en la paret i en la tercera la llum també entra a l'estança per finestres sense vidre (projecció fora-dins als tres casos). La coberta del llibre és l'única referència que tenim d'ell quan l'observem des de fora, és l'esquerda de la paret i la llum que hi entra i projecta ombres o il.lumina i per negatives que siguen les situacions exteriors, sempre un llibre és una esperança, una sortida, una via per a dur-nos, com eixa sortida de metro a qualsevol lloc.

Enhorabona, Helena, pel poema i per ensenyar-nos a obrir sempre un llibre amb esperança.


BRIZ, Miguel Ángel

diumenge, 18 d’abril de 2010

Interpreta’m

Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
Parla’m de tu, calla’m les nits
-et demanava.

No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
-et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.

CALAFELL i OBIOL, Mireia Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Hi ha molts conceptes entrellaçats en aquest poema: “follia”, “règim d’excepció”, "rebel dels límits" i “nits”: tot el que envolta allò menys racional. "Calla'm les nits" com calla la poesia. També l’“equivoca’t”, en el sentit de tingues experiència, que enllaça amb el contundent final: “més mal que el que s’acaba/ fa allò que no comença”. Aquell que només es dedica a mirar per la finestra sense obrir-la a l’exterior, que no té desitjos, que és de tornada de tot, al final és el qui sofreix més. Molt original també és la referència a l’hermenèutica en una relació, com a manera d’equivocar-se, perquè la interpretació ve a ser com la traducció: “traductor traïdor”, però val molt la pena d’equivocar-se a vegades. Interpretar és estimar: la veu poètica demana, doncs, de ser estimada.

dissabte, 17 d’abril de 2010

Ara que és tard

Torna a llegir en els llibres
ara que és tard.
Has de fer una altra vida.

JOAN VINYOLI

Ara que és tard, absent, escolte com
em menja dins l’olor fonda dels ulls,
em treu fora de lloc el vell batec,
cansat desassossec d’antiga guerra.

Encara bull enllà de la memòria
la desitjosa deu d’aigües calentes,
el bosc del nou capvespre a la infinita
espera fosca de respondre dubtes.

La llum ara que és tard revifa cendres;
records s’enfilen per a no oblidar-me
d’errors comesos. Tracte de deixar

camins oberts als vianants desitjos,
ser sastre del somni per descosir-lo
dels mots silents d’un paradís de pedra.

GARCÍA CANET, Isabel Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

La cita de Vinyoli és encertada, “ara que és tard” torna als llibres: llegir per viure, viure per llegir. Quan el temps de l’experiència s’ha acabat, els llibres són el que et “queda del dia”. Un sonet amb les dues estrofes finals molt rellevants. La llum que neix del passat “revifa cendres”, permet de reviure la vida viscuda, i de no repetir els errors. Alhora, tracta de deixar obert el futur i construir el somni, que com tot somni seria “per descosir-lo” (en ser interpretat) “dels mots silents d’un paradís de pedra”, el de la poesia. La petrificació d’un amor sol portar a fer poemes, allò que té la solidesa de la pedra justament, i que parla sense dir res aparentment.

dimecres, 14 d’abril de 2010

ulls
en calç viva
a la deriva
no saben veure
el foc que els espedaça

són com l’aeroplà quan ensopega
la muntanya sagrada

coses d’aquesta mena
no s’aprenen
als llibres

LUZÓN, Rubén Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Els ulls, que connecten directament amb els sentiments, “en calç viva” perquè cremen amb el sol del “foc que els espedaça”, van a la deriva perquè l’amor no té guia. Com papallones atretes per la llum que les devora, “són com l’aeroplà quan ensopega/ la muntanya sagrada”, el seu vol és limitat per les coses terrenals. Aquestes coses no s’aprenen ni en la poesia: surten d’un mateix. Aquest poema posa la vida, l’experiència, per sobre de la reflexió o l’art.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Por, ràbia, desgràcies i tuberies plenes de merda
Por, persones amb carn i persones sense carn
Una explosió, matèria orgànica i metralla

Txernobil brain dins el bloc Petites discrepàncies


D’entrada tot allò orgànic, allò més terrenal, brut, miserable.

Després la veu poètica destria les persones amb carn i les persones sense carn, les persones humanes i les que no, dins de la misèria de l’existència dins una guerra, per exemple, dins la vida en general al capdavall . Aquí allò orgànic, l'empatia, és bo.

"Una explosió, matèria orgànica i metralla": l'abstracció i l'empatia entremesclades, seria una imatge de la creativitat, que neix de la duresa de la vida. La idea també explota, és com una revolució, com enamorar-se.

dissabte, 10 d’abril de 2010

La piràmide

Aquell que es troba en el cim de la piràmide, també està situat en el seu centre.
La curiosa geometria del la forma és tan aguda i perfecta com antiga:
la piràmide enfonsa els seus fonaments ignorats i gegantins sota la terra
i la seva base és proporcional a l’alçada del seu perillós deliri.

ACÓZAR, Pol dins el bloc El Quadern Blanc

Segons Kandinsky, la piràmide de la humanitat avança sempre, encara que no ho sembli, des de la base a la part més alta. Requereix d’enfonsar els seus fonaments per arribar ben amunt. És una geometria antiga i actual alhora (com la de la piràmide del Louvre), és elemental i elevadíssima alhora. Tocar de peus a terra per poder volar, és el que comunica, en definitiva.

dijous, 8 d’abril de 2010

cada vegada que encenc la lletra
em cremo els dits
deu ser que ja no tinc la durícia
que em feia escut
vaja
em raja
una tinta
com si fos fang
i per l’ull de bou que queda obert
puc entreveure la meva forma
un calamar
evolució normal
de qui va
i s’estintola
en obrir la porta
de passar d’home humà
a poeta o mol·lusc
m’és igual la nomenclatura
jo vaig i vinc pels dos estats
i em reconec
amb closca o sense

CARMONA, Eduard Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Tot el poema parlaria de com la poesia que fa la veu poètica l’impressiona profundament ell mateix: així com els altres semblen anar amb botes, ell va amb xancletes, i quan el trepitgen se’n sent de debò. Ni tan sols disposa de la durícia que el protegia, sobretot en fer poesia. El principi és clar: “cada vegada que encenc la lletra/ em cremo els dits”, cada vegada que fa un poema se’n sent. La tinta és “com si fos fang”, és una cosa terrenal, que el fa tocar de peus a terra, ell que prova de volar, de no patir, amb les idees poètiques. Entre ell i la realitat tal i com la veuen els altres, només cal passar la porta, i és que entre el poeta (sensible) i el mol·lusc (amb closca protectora), el resultat és igual al capdavall, les coses són el mateix encara que te les miris amb un altre punt de vista.

dimarts, 6 d’abril de 2010

El suburbi

Sota la ciutat, queda més lluny el cel,
Les mirades desconeixen horitzons,
Goberna la negra nit, permanentment.

Sota la ciutat, la llum falsa uniforma
tantes siluetes que vaguen espectrals
buscant el veritable sol, constantment.

Sota la ciutat, rastres de temps remots
Deambulen per carrers sense memòria
Mesclats amb les dèbils ombres del present.

Sota la ciutat, hi ha una altra ciutat
Com partida imatge d’un mirall trencat,
Que, encara que impronunciable, es pressent.

ACÓZAR, Pol dins el bloc "El Quadern Blanc"

Com la caverna de Plató, la ciutat submergida és "lluny el cel", també ho són els "horitzons", l'esperança, sempre és fosc. Els que hi vaguen com fantasmes, busquen "el veritable sol" de l'ideal platònic irrecuperable, el de la infantesa feliç que molts portem dins, per exemple. De la qual ara només en resten "les dèbils ombres del present". Sempre clandestinament, "impronunciable", aquesta ciutat, com un mirall trencat que no tornarà a recompondre's mai, es pressent com un a priori, de la mateixa manera com allò primitiu és l'origen de tot.

dilluns, 5 d’abril de 2010

La raó
com un estri inútil.
Ni tan sols recordam si s’ha rovellat,
ni per on para.
L’oblit de cercades explicacions
ha estat l’única medecina
que ha pogut tancar les cicatrius...
Sé que als prospectes de tal remei
s’especificava
que els efectes secundaris
serien talment la ingestió d’una metzina.
Però jo mai no he pogut triar, ni decidir.
Cicutament, la prevenció no bastava.

SÁNCHEZ-RUBIO, Emili Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

“Crítica de la raó pura”, diu Kant. Aquest poema considera la raó “un estri inútil”. És veritat que la creativitat es basa molt més en la intuïció que no pas en la raó. La raó no serveix de res, al capdavall. Sense voler picar ferro fred, sense voler raonar, s’aconsegueix de curar certs mals molt millor. "Però jo mai no he pogut triar, ni decidir": l'amor no passa per l'enteniment, diu Herman Hesse. Tot i que s’acostuma a considerar que allò irracional seria “talment la ingestió d’una metzina”, si es vol fer com Sòcrates, de fet hom s’hauria de veure la cicuta, metafòricament.

divendres, 2 d’abril de 2010

La metròpoli

Hi ha una ciutat majestuosa, capital antiga de palaus i castells,
on els carrers tenen noms d'herois vells i llegendaris
i la història s’escriu a les avingudes, valentament.

Hi ha una ciutat molt generosa que convida a peregrins i aventurers,
veloç laberint de recompenses, mercat de somnis,
basar de desitjos, botiga d’il·lusions i de plaers.

Hi ha una ciutat que és la escollida, singular destí de tots els viatgers:
la lluminosa metròpoli de portes obertes,
postal famosa i presumida, fantasia de plàstic i ciment.

Hi ha una ciutat meravellosa, recte perfil rotund de foc i de pedra,
la dinàmica maquinària d’ocasions i de mèrits,
explosió cinètica de llum i de sofre, de fum i cendra.

Hi ha una ciutat que s’exhibeix perfecta i obscena: fantàstic carnaval
de riquesa i desmesura. Però la seva ombra amaga
carrers secrets i misteriosos, fosques portes d’una altra realitat.

Hi ha una altra ciutat, la ciutat que pressentim oculta rera les façanes,
la llòbrega veritat sobreentesa i dissimulada,
una ciutat enterrada que sobreviu,
sota la ciutat.

ACÓZAR, Pol dins el bloc "El Quadern Blanc"

Poema al·legòric que es resumeix ràpid: la ciutat “majestuosa”, “generosa”, “escollida”, “meravellosa”, “perfecta i obscena”, es contraposa amb la ciutat “que pressentim oculta rera les façanes”. La ciutat de les vies i andanes de metro, una ciutat que és com un poble negat en l’aigua, (com diu “Tous”, un poema de Joana Navarro), que per molt soterrada que sigui, no és menys viva. “una ciutat enterrada que sobreviu,/ sota la ciutat”: com sobreviu el passat d’una persona, per molt adormit que estigui. La veu poètica tractaria de reivindicar la bellesa que es pot trobar en allò més realista i terrenal, de fet Pol Acózar s’encarrega de fer exposicions d’art al metro.