Caducat
Em sento foc abrasador
que lluita per escampar-se.
Sóc un llumí encès en la foscor
que balla una sensual dansa.
Em sento mar amenaçador
gronxant navegants aterrits.
Sóc una calmada riera
que refresca els esperits.
Em sento una illa en el món,
sóc una roca salada.
Vull desfer-me i diluir-me
en la immensitat de l’aigua.
VERDAGUER, Mireia dins versos.cat
Com a poeta, sent dins seu la passió, la turbulència de la poesia, alhora que la seva petitesa, i la calma posterior que ve a través dels seus versos. La poesia hauria de desassossegar i fer feliç alhora. La “roca salada” de la poesia, en l’illa, la torre d’ivori, es diluirà en la resta del món, els lectors. El “caducat" del títol faria referencia a que la poesia gairebé sempre es porta a terme quan l’acció ha passat. Això es veuria en el contrast entre un element molt important, el foc o el mar, i un altre de poca força, com un llumí o una calmada riera, allò petit que recull alò gran, la poesia. És aleshores que pot arribar als lectors, que també reflexionaran.
Fa 2 dies
Entrades
10 comentaris:
Dius el que m'ha semblat a mi. Cada estrofa està dividida en una primera part més arrebatada i èpica i una segona de més íntima, subtil: foc, abrassador, lluita versus llumí (quanta modèstia!), sensual dansa... i així anar fent.
El que em descol·locava era el títol. Potser sí que és el que dius tu. Com a mínim ajudes a la interpretació i jo t'ho agraeixo, perquè no veia on posar aquesta peça tan important del trencaclosques. Me n'aniré a dormir una mica més tranquil. Gràceis!
Florenci:
N'estic molt segura, de la meva interpretació: del primer element fort (per exemple el foc o el mar) passa a l'element insignificant (el llumí o la calmada riera), que seria el del poema que es fa a posteriori d'una vivència important. Fins ara no ho havia relacionat, només era una intuïció que no sabia com encaixar, les teves paraules m'hi han ajudat.
Gràcies per seguir-me en aquests dies de festa que tothom desapareix!
Has escollit un poema que juga amb els contrastos entre el que la veu poètica és i el que voldria ser. una ambivalència pròpia de tot ésser humà que manté una lluita interna constant. tan aviat és sent al límit de la pròpia autodesrucció identificant-se amb element que suposen una amenaça en ells mateix ( el foc, el mar amenaçador) com de sobte es passa a l'extrem contrari ofernt llum en la foscor, o calma a l'esperit.
A més a la tercera estrofa tenim el referent de la solitud quan amb un to líric accentuat, que li serveix per a tancar el poema, passa a desitjar diluir-se en l'aigua, es a dir a identificar-se en la massa.
El que no acabe de veure és el la relació remàtica amb el títol. jo no crec que es parle des del passat, per a mi expressa un sentimet molt potent i al temps present.
Un plaer llegir les vostres aportacions, espere que la meua us siga útil.
Això de diluir-se en la massa després de formar una roca salada, molt d'acord. Però insisteixo amb el significat de caducat. És quan fa un cert temps de l'acció que se'n pot fer poesia, extreure'n sentiment, s'acostuma a creure. Però hi ha excepcions per tot: el poemari "Joana" de Margarit, per exemple.
Helena, Joana, el poemari de Margarit, me'l sé de memòria. No podria dir-te les vegades que he escoltat l'audio. I potser, rens raó s'evoca des del present un passat llunya , però al temps molt proper per la intensificació de sentiments tractats.
Tire la ovallola i accepte el teu argument.
Gràcies!!!
ttttttovallola
Un delicat joc de contrastos. El final? Caducat? Potser un retorn als inicis, als que li donen vida i sentit al que fa, diu i escriu.
Molt bo, Rafel. Aquell passat caducat que és l'origen de tota saviesa, que venia a dir Evelyn Waugh.
Nois i noies,
Avui m'heu fet la dona més feliç del món quan he llegit les vostres interpretacions d'un vers que vaig escriure fa molts anys i en circunstàncies molt adverses.
Gràcies de tot cor!
Només volia aclarir(no sé si faré bé en descobrir el misteri...)que el títol el vaig posar uns anys més tard d'escriure el poema i era per intensificar el significat que aquells sentiments estaven caducats, el vaig escriure quan tenia els fills molt petits i el títol expressava el pes del passat en sentiments encara presents.
Ha estat un plaer llegir les vostres interpretacions... el llumí, la calmada riera, i la roca salada us donen infinites gràcies!
Mireia
El plaer és nostre, Mireia. Em fa molta il·lusió quan els propietaris dels poemes fan acte de presència.
Publica un comentari a l'entrada