UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 4 de desembre de 2010

Pareu tots els rellotges

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

AUDEN, W. H.(poeta anglès, 1907-1973), poema del llibre Vint-i-set poemes, Quaderns Crema, Barcelona, 1995, traducció de Salvador Oliva.

(versió anglesa)

STOP THE CLOCKS
Stop all the clocks, cut off the telephone,
prevent the dog from barking with a juicy bone,
silence the pianos and with muffled drum
bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
scribbling on the sky the message He Is Dead,
put crepe bows round the white necks of the public doves,
let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
my working week and my Sunday rest,
my noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.

The stars are not wanted now: put out every one;
pack up the moon and dismantle the sun;
pour away the ocean and sweep up the wood.
for nothing now can ever come to any good.


Jo diria que es tracta d'una mort metafòrica, espiritual, de l'altre. Ell ho era tot pel poeta, la prosa i la poesia, el cos i l'ànima. Però s'equivoca: l'amor dura sempre, encara que en aquests moments li sembli que "anava errat".

Es tracta d'un gran amor, d'un únic amor. Per això tota la resta de la vida és insignificant davant d'aquesta pèrdua. La força d'aquest poema és equivalent a la del sol, les estrelles i el mar ignorats, perquè malgrat tot l'amor perdura en aquest poema.

10 comentaris:

Coralet ha dit...

Buf, este poema, este poema és magnífic. Per eixe poema comencí a interessar-me per Auden!
jo no havia pensat això de metafòric.I també em preguntava fins a quin punt és amor d'amant o d'amic. En fi, de totes les maneres, gran amor.
Gràcies per dur-lo hui al teu blog!

lolita lagarto ha dit...

un poema magnífic que recull plenament la sensació de buidor de pèrdua..i el sense sentit de tot després.

Núria Talavera ha dit...

Metafòric o no, recull magníficament el sentiment de dol i de pèrdua per un amor únic.

Helena Bonals ha dit...

Sobre aquest poeta ja vaig publicar-ne tres poemes més, que podeu consultar pel seu cognom a la meva llarga llista.

Florenci Salesas ha dit...

Havia llegit aquest poema en un altre lloc, ja fa temps. És tan cert el que s'hi diu com el que tu comentes. El que em crida l'atenció és que ho feu des de perspectives diferents: mentre el poeta mira el mig got buit, tu el mig ple. La teva observació ocupa la part positiva. Parleu del mateix, però ell arriba a la conclusió de que aquest gran amor s'ha acabat i tu de la seva eternitat. No sé com caram us ho heu fet, però tots dos teniu raó al 100%!!!

L'otiginal té una força impossible de traduir. Malgrat tot, el sr. Oliva ha fet una feina admirable.

Gràcies Helena,

Helena Bonals ha dit...

Molt agut el teu comentari, Florenci!

A mi també m'agrada la traducció de l'Oliva. És un poema que de tan bo no admet gaires comentaris, parla sol.

coses2 ha dit...

Un poema impressionant...
L'amor és dolor també i a vegades pot semblar que aquest dolor tot s'ho emporta.

Joana ha dit...

Helena, totalment d'acord amb el que comentes, et deixe un post molt ralacionat amb el teu comentari d'un amic blocaire que reinicia la seua activitat, cosa que per a mi suposa un gran plaer. Llegir-lo és com descobrir la llum del firmament en els moments de més foscor. Rstà en castellà, però no té desperdici. Ací ho tens:

Sostiene Pessoa que todas las cartas de amor son ridículas, pero que los verdaderamente ridículos son los que nunca han escrito cartas de amor (o poemas, que en el amor, como en la guerra, cualquier medio es bueno). Luis Cernuda, poeta elegíaco donde los haya, fue un magnífico autor de poemas amorosos. Entre tanto exilio y amargura, por su condición minoritaria, tuvo tiempo e inspiración como para escribir poemas como el que transcribo a continuación. Lo de menos es a quién iba dirigido. Él pensaba que pueden cambiar las personas objeto de nuestra atención amorosa, pero que nunca debemos dejar de estar enamorados.



Te quiero.


Te lo he dicho con el viento,
jugueteando como animalillo en la arena
o iracundo como órgano impetuoso;


Te lo he dicho con el sol,
que dora desnudos cuerpos juveniles
y sonríe en todas las cosas inocentes;


Te lo he dicho con las nubes,
frentes melancólicas que sostienen el cielo,
tristezas fugitivas;


Te lo he dicho con las plantas,
leves criaturas transparentes
que se cubren de rubor repentino;


Te lo he dicho con el agua,
vida luminosa que vela un fondo de sombra;
te lo he dicho con el miedo,
te lo he dicho con la alegría,
con el hastío, con las terribles palabras.


Pero así no me basta:
más allá de la vida,
quiero decírtelo con la muerte;
más allá del amor,
quiero decírtelo con el olvido.

Helena Bonals ha dit...

Pessoa és el millor poeta que conec, voldria escriure igual que ell però sense patir la seva malaltia. Però a vegades tot va junt. A Cernuda no el coneixia, perquè ignoro pràcticament tot el que s'escriu en castellà. Els últims versos són contundents, molt forts. No sé com es pot estimar amb l'oblit si no és recordant en l'inconscient de nou.

Joana ha dit...

Helena, jo crec que és tracts d'una hipérbole, una exageració tan gran que entra dintre dels límits de l'mposible. crec que l'empra per a enfatitzar la força de l'amor, d'una amor tan gran que va més enllà de la mort. Quan et falta una persona la seua absència es fa present, quan oblides un rostre o un objecte estimat, el sentiment que t'nspirava permaneix, no sé si m'he explicat. Espere que sí.

Si no has llegit Cernuda, te'l recomane de totes, totes. Jo vaig tenir una temporada que no parava de llegir-lo. I el que diu Juan, al post, resulta molt impactant. Que una persona exil·liada per motius polítics de l'época, tinga poemes d'amor tan intensos, ens demostra que moltes vegades els millors sentiments d'estima, les millors poesies d'amor, apareixen als moments de més gran debilitat-

Helena! que m'enrotlle com les persianes i faré tard. Ja et contaré la lectura!!!