2
El naufragi voluntari de la paraula,
les hores perdudes d'un ofici,
la vida evaporada davant del paper,
l'energia descarregada del deliri.
Amb l'ego matiner del verb desperte
tots els crepuscles i espere servent
el tumultuós inici del mot impossible,
arquitecte ferm de vegades i indecís,
emocionat de móns increïbles
encete el batec i done ordres,
i el vaixell i la tripulació em menteixen,
les veles el vent les illes perdudes...
És només un viatge, un passeig,
una metamorfosi imprevista,
sé que hauré de tornar a terra
al moll que m'empeny a la mentida
a la falsificació quotidiana,
a l'oblit del punt que sóc
dins d'un planeta on segons diuen
naixen, viuen i moren els humans.
NÀCHER, Vicent, Un entre tants
L'escepticisme d'aquest poema respecte tot el que es considera com a realitat és contundent. Prefereix de perdre's en l'exercici de la poesia que no pas en la vida. Tots els finals de dia se li converteixen en principis. Perd la vida, les hores, per l'art, que és més important que tot al capdavall. Utilitza l'al·legoria del capità, l'ànima, a qui no segueixen el vaixell i la tripulació, el cos: "les veles el vent les illes perdudes...", no hi surt cap coma segurament per connotar l'empenta del vaixell, malgrat tot. Després de la transformació per poca estona en un artista, com el Gregor Samsa de Kafka, el vaixell tornarà a terra, a les mentides, a les convencions. "La vida és en un altre lloc", diu Kundera. No pas "on segons diuen/ naixen, viuen i moren els humans". Un poema que no té pèrdua, i en van dos.
Fa 1 setmana
Entrades
12 comentaris:
Helena, el comentari esborrat és meu. Ja em coneixes, saps que mai m'ature a pensar i que els dits van per un costat i el cap per un altre.
Torne a escriure't exactament el que t'havia posat a l'anterior comentari, però intentant no fer les típiques errades dactilogràfiques meues:
Vas per ordre, Helena? Si no recorde mal, aquest és el segon poema de Vicent.
Després del teu comentari poc puc dir-te jo. Em sembla perfecte.
Li faré arribar el teu comentari, si és que el veig, que darrerament amb tanta festa i tant de pont, no coincidim.
Jo li havia fet una ressenya del llibre, però com que ja he plegat veles, te la passaré.
O mira, quasi que la pose a la xarxa on ara m'he integrat. Estic a la xarxa de professors de Valencià "Un entre tants", ja veus s'anomena com el poemari!!!
Allí sols poden accedir professors en actiu de un centre escolar. És una xarxa on intercanviem recursos i experiències educatives. També tenim un blog didàctic. No podràs comentar, perquè cal registrar-se i aportar el nom del centre on treballes, així com altra informació pertinent, però si veure el que escric. Ja et passaré l'enllaç del meu blog _sols per formar part de la xarxa, cadascú ja en té un assignat_. No té res a veure amb el bosc. Com el tire en falta!!! Però la veritat és que sí que resulta molt enriquidor des del punt de vist didàctic.
Penjaré allí la ressenya del llibre i ja t'avisaré via mail.
Que acabes de passar un bon pont i que siga molt millor que el meu.
Abraçades
Que contenta de llegir-te de nou! Al comentari hi havia errades, com Kafka enlloc de Kundera.
Tu així, i jo amb una baixada de
pressió que em pot forçar a deixar la feina uns dies. Ha sigut plegar i explotar. Sóc una cosa molt petita, que treballa, té tres blocs, estudia opos i camina una hora cada dia, apart d'altres obligacions...
Espero l'adreça del teu bloc didàctic. Que et millori l'ull, i el del teu fill.
Gràcies, Helen, ara t'escric, et comente i te l'envie amb la ressenya.
Et quedaràs un poc decebuda del blog, no té res a veure amb els de blogger.
Si, i tant l'escepticisme. Els dos darrers versos conformen un acabament per recordar. Tota una frase aquest "dins un planeta..." que ja has resaltat al comentari. En aquest cas, això no es podia evitar.
Molt ben observat això de les comes. De debò.
Ep, desitjo que et milloris. A veure si amb les festes ens traiem una mica d'aclaparament, tot i que sempre comporten enrenous. Això és un no parar... Cuidem-nos's, eh.
Bona tarda a tothom!
De vegades no ens trobem ni nosaltres mateix, altres una veu d'esperança ens ajuda en l'escepticisme.
Intentaré fer un breu micropoema per alleugerir l'escepticisme d'aquest tan magnífic de l'amic Vicent:
On ets,
que no t'hi veig?
No cal (em contesta)
Dins teu, molt endins,
guarint-te.
La poesia no cal veure-la, només sentir-la, en abstracte, com la música.
Molt encertat Helena: la poesia, com la música, és un camí ben traçat, que ens fa anar fins on on sempre voldríem arribar.
Són sentiments en estat pur, ben arrelats, i molt intensos que guarim sempre al nostre sarronet de la memòria i que ens acompanyen en els moments més significatius de les nostres vides.
Tot i no veure'ls ni palpar-los, els podem sentir amb molta força i intensitat.
Mil gràcies, ho faré casar amb el teu text!!!
Ho faràs sortir al pròleg, també? Quina il·lusió!
Jo vaig apuntant idees, i tu me'n dones moltes, i ara plegue ja, que me'n vaig a València!!!
Helena, hui en un foro on tractem temes poètics, he posat aquest micropoema i sorprenentment ha estat molt acceptat. M'han sorprés les diferents interpretacions d'un poema on simplement es parla d'una veu interior i res més qua això. la majoria ha anat a parar a l'amor i he hagut de fer referències al teu blog i al poema de Vicent i explicar que es tractava d'un intent d'alleugerir l'escepticisme de l'altre poema.
Hem anat a parar una altra vegada a Pessoa, que es va cansar de dir i repetir que el poeta és un gran fingidor.
Ja podia dir que es tractava de buscar a l'interior de les persones una veu d'esperança, que de vegades no veiem i tenim molt amagada, i erra que erra, que la temàtica era l'amor.
Total que ja coneixen el teu blog a veure si s'animen a passar!!!
Les interpretacions són lliures, i es pot interpretar alguna cosa que l'autor no volia dir en principi. No et preocupis! És la riquesa de la poesia. Per un cantó està bé de ser objectiu, per l'altre és bo d'imaginar.
Publica un comentari a l'entrada