No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

MARGARIT, Joan No era lluny ni difícil

La vida perduda, el sol de la infantesa que deia Machado, no fa mal a l’edat de la veu poètica, perquè tens la lluna de la poesia. “la luxúria és un llum inútil”: sempre ho ha estat. Les “pèrdues prudents i necessàries” són els oblits de certs amors, és un temps “d’anar-se’n”, de desprendre’s del passat, amb deseiximent. És ara que l’amor s’ha desprès del cos, i “coincideix a la fi amb la intel·ligència”. “Pensa que la gran joia/ que t’il·lusiona/ és ben a prop”, deia la cançó d’un anunci fa bastants anys: “No era lluny ni difícil” de trobar l’equilibri, amb “l’horitzó/ com a mesura de la soledat”, el que li resta de vida que el fa ser conscient del que té. Margarit no és com un altre poeta català que es considera “molt feliç”. La tristesa és la mateixa poesia, que el protegeix de la vida, de les aparences, de les quals sempre n’ha fugit. És un poema esplèndid d’un poeta que es coneix ell mateix després dels anys, com explica en una filmació.

Boira

Mira la boira, quin
bell teixit sense pes.
Que bé que sap confondre
el cos que ara vesteix:
un lleu pendent de teules
enrossides pel temps,
el vell senyal de ferro
de l’estació de tren.
Cortinatge de glassa,
amb prou feines permet
que, a través, hi endevinis
el groc dens d’una llum
quallada a la finestra
d’una façana incògnita.
No sembla una mortalla,
la boira humida i freda.
Quan l’aire ja es fa net,
de bon matí apareix
un arbre –alt de vint pams—
amb les branques obertes.

LLAVINA, Jordi

El poema és com la boira, “bell teixit sense pes”: ocupa poc, però és molt profund. No té l'aparença d'una mortalla, tot i que és "humida i freda", perquè és viva, pot tenir moltes interpretacions. El poema, com la boira, amaga un arbre “amb les branques obertes”: amaga la Poesia, allò que obre les nostres finestres al món.

Cireres ferides

“La pluja les ha obert”, em dius,
allargant-me una bossa plena
de cireres. N’hi ha que tenen
la pell desfeta i una mica
descarnada i bruta la polpa
com si algú les hagués unglat
per sentir-ne el pinyol. Petits,
els llavis de la llaga són
d’un or de tintura de iode.
En tasto una i és ben dolça,
tot i que el bec d’aigua de pluja
l’ha rosegat, hi ha deixat marca.
N’agafo un grapat, me les miro:
cireres ferides, malaltes,
la pintura feta malbé.
Semblen cors nafrats de colom.
I així m’han dut a la memòria
les castanyes emmascarades
obertes pel foc, la concreta
explosió dins la paella
de cul foradat que em recorda
una façana metrallada,
de pedra corcada pel plom.
I d’aquí me n’he anat a uns ulls.
Els teus, el matí d’aquell dia.
Com, aquella aigua; com, el foc,
ja els van deixar per sempre oberts.
Com, un mal foc; com, la mala aigua.
Com, els teus ulls, fruita ferida.

LLAVINA, Jordi

Com l’aigua fereix les cireres, com el tall fereix les castanyes que s’han de coure, el poema és ferit pel que diu, per la poesia que conté. Allò que fa que no exploti el poeta que té alguna cosa per dir, però es conté. Els ulls serien els de la veu poètica, ferida per la passió per la poesia, ferida per la vida convertida en vers.

La primera passa

De res te’n penedesques.
Qui no gosa
callar-se l’esperança no mereix
un altre mot de sort tan vana.

Pensa
com mirares la llum més pura.
Viu
la fúria terrible de no creure’t.

Digues que sí. L’absència corromp.
Torna a fer sempre la primera passa.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre (Els adéus, 2000), dins Imparables, una antologia

No t’has de penedir de res com no sigui del que no has fet, ve a dir la veu poètica. La primera passa s’ha de fer per ella mateixa, no per esperança, que cal callar. L’èxit no es busca, es troba. Cal recordar la llum de quan has estat fora de la caverna, i no defugir la falta de fe en la teva vida actual, “la fúria terrible de no creure’t”, el teu escepticisme. La solitud és pitjor. Sempre val la pena de fer la primera passa, amb la qual no saps pas on pots arribar.

CII

Les fulles del somni es despullen tan lentes com gotes d’aigua vessades al front de la tardor, i s’amunteguen, ja per sempre més, a l’os de la memòria.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

Passat i futur entrellaçats: la memòria preserva alhora que extingeix el somni, l’arbre de la poesia va perdent les fulles, però continua amb l’emoció de l’amor. També aquest poema, sense gaires paraules, té una gran força. Les “gotes d’aigua vessades al front de la tardor”: al front perquè es tracta del que resideix al cap d’una persona, les gotes per la seva capacitat erosionadora metafòrica. L'erosió de l'experiència, la de l'amor que mor amb el temps, la de l'amor que creix amb el temps.

Per a Montse Gironès

Aquesta Venus de Milo s'ha romput.
L'hi han mutilat el pit.
Recorda la solitud nua dels dies marcits.
Aquesta Venus li han raspat el bust.
No hi ha mugró ni massa corpòria,
i el plec de la ferida em replega els sentits.
La meva mà s'acosta al meu pit
i em traspassa la fredor de la carn de silicona.
A la forma molsosa li manca la calor,
com la Venus de Milo que no plora
perquè no pot.

PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes

La imatge de la Venus de Milo per parlar del pit tret és brutal. Amb "el plec de la ferida" es perden els sentits al mateix temps que la massa corpòria: la veu poètica es converteix en una estàtua mutilada, ja no hi sent, s'apropa la mort. "no plora/ perquè no pot", com una pedra. Hi hauria una analogia entre els sentits adormits per l'operació i l'ànima a la qual li manca calor, vida, que ja no pot ni plorar, que se sent indiferent.

Ànima

Aquella cosa que ens explicaven al cole de monges que no existia però que tenia a veure amb un Déu que tampoc no existia.
Bueno, en realitat ens deien que sí, que existia, però que era 'una cosa' en la que s'havia de creure i prou, perquè hi era encara que no la veièssim.
Portàvem aleshores aquells mitjons blancs fins als genolls i aquella faldilla a quadres -també fins als genolls- de la que abans havia estat propietària la nostra germana gran que ja no se'n recordava ni de les monges ni de les ànimes perquè ja no duia mitjons fins als genolls.

Ara he entés de què anava la 'llegenda' (mig verídica-mig invenció):
L'ànima no és res i ho és tot
(el que passa és que viu amagada dins els mitjons,
sota una faldilla de quadres).
Això és TOT.

MORENO, Carmen dins versos.cat

Això de l'ànima d'una persona, com de l'existència de Déu, és si fa no fa el mateix: és molt dubtosa la seva existència, com ve a dir aquest poema. Però, a més, si l'ànima existeix, en tot cas es troba amagada simbòlicament "dins els mitjons, sota una fandilla de quadres": la repressió propia de la religió, "això és TOT". Si hi ha una ànima és perquè pugi a la superfície, com diu Kundera, perquè obri les finestres a l'exterior. No per donar més importància a les formes que a l'home.