Gandia 2010
Semblava un ocell mort i era una fulla seca.
Semblava un lladre i era l'ombra d'un arbre.
Semblava un atac de cor i era una rampa.
Semblava un tumor maligne i era una piga.
Semblava la mort i era la mort.
PONS, Joan dins L'illa dels arbres vençuts
AdiA Edicions, 2016
Dins Enfilant finestres
Una sèrie de paral·lelismes que sembla que parlin de com funcionen les metàfores en un poema. Sembla, i no és, tan sols és forma. Però al final la forma i el fons coincideixen. A vegades un poeta parla de la mort i és la mort, acaba despullant-se, i no per això és menys poesia.
També és veritat que fins que no morim ens anem salvant, però al final morirem igual. Un poema dur en aquest sentit.
Fa 17 hores
Entrades
7 comentaris:
Trobo el poema fascinant. D’entrada, ens enfronta a les nostres pors i les va esfondrant amb ironia una darrere l’altra. De sobte, al vers final deixa anar el pes de la mort amb tota la seva força. La mort, la única por que no es pot esfondrar perquè és indefugible per tothom. Així doncs, el poema indirectament també ens convida a viure, a deixar de banda preocupacions estèrils i a tenir present que tots tenim data de caducitat.
M'agraden molt les teves reflexions, Teresa!
Gracies per la tevavisita opino com la Teresa
poema fascinant,
ens enfronta a les nostres pors i les va esfondrant amb ironia una darrere l’altra.
La mort, la única por que no es pot esfondrar, com deia el meu tiet com ja no ens veurem no patiremde nosaltres mateixos serem mort
Petons
Anna,
Sí, un poema fascinant, m'agrada molt aquest poeta.
Es sempre d,agrair el teu camentari
Moltes gracies guapa.
Petons
Anna,
M'agrada de dir alguna cosa més que "molt interessant", si puc!
Es perfecta el que aportes al blog.
Petons
Publica un comentari a l'entrada