Per a Govinda
Miríades d’animes
en una que besa
de la Terra
al Cel.
Així
ets tu,
tan amunt
com els estels
on l’arbreda es perd
pel camí de molsa
de la Terra
al Cel.
Així
ets tu,
tan alegra
com el rierol
parla a la muntanya
que sempre el vol
de la Terra
al Cel.
Així
ets tu:
tan plena
del consol
que innocent beu
tota sapiència
de la Terra
al Cel.
Així
ets tu,
de dia
com de nit
constant al temple,
l’amor fidel.
Jesús de Guardiola, 11-7-13
D'IRLANDA, Joan dins Foc nou
"Miríades d'ànimes", com milers de lectors té un poema, "que besa", que va de la terra al cel. La poesia és així, entre els estels i el camí de molsa de l'arbreda, entre la muntanya i el rierol, innocent entre el consol davant la vida i l'elevació de la poesia. I, sobretot, entre el dia i la nit, "constant al temple" de la creació, amb "l'amor fidel" del poeta a les paraules, i el seu "esperit de joia". També els versos d'aquest poema, com sol fer-ho el poeta, avancen i retrocedeixen de la mateixa manera que la poesia es mou entre els elements dels quals parla.
Entrades
4 comentaris:
Efectivament, la joia d'estimar és inabastable, és immensa, va del cel a la terra i té en la poesia el veritable amor al llenguatge, que ho abasta tot, l'amor a les paraules.
Imagina't que la primera ciència va ser la poesia, d'ella traien els homes les veritats per a viure i crear, fins i tot les matemàtiques van eixir d'ella.
Salutacions amables des de València
Vicent
Mesures relatives i tan certes ...
Bonic poema!
Vicent,
no sabia que les matemàtiques van sortir de la poesia! Jo compto síl·labes, a vegades.
Mariola,
com tota la poesia.
Publica un comentari a l'entrada