Poeta i mussol, piulades al vol VI

No he perdut cap punt cardinal.

Cap brúixola indica, al mapa,

quin és el compàs d’espera.

Però el magnetisme hi és,

i la llum, i la sendera.

No se sap quan trigarem a arribar, però no perdem el nord, el camí.

 
L’animal que no existeix

també deixa rastre.

Els dinosauris han existit, i han deixat rastre. Com l'amor que s'ha acabat.


L’alta fidelitat és un disc ratllat.

El joc de paraules amb "alta fidelitat" serveix per dir que les coses es deterioren, malgrat ser molt altes d'entrada.


Mentre cus el seu passat,

el present s’esfilagar-sa.

Res de nou, al capdavall:

l’instant penja d’un fil

i l’avenir no s’apedaça.

Mentre hom viu en el passat, perd el present, a voltes. L'instant és sempre fugisser, i el futur no es pot preveure.


Potser l’esperança cap dins

de la teua mà, però no dura

si no la tens oberta.

Si et vols apoderar de la felicitat, com de l'esperança, et quedaràs sense. S'esmuny com pols de papallona.


No arriscar-se podria ser més perillós que arriscar-se.

Ni el perill és sempre absolut ni únic el risc.

El més perillós podria ser la por.

No tinguis por de res més que de la por.


Aquesta llunyania és l’infinit

on es toquen les paraules:

té la distància exacta d’una carícia

i mil muntanyes de separació.

La combinació de paraules en un text a vegades és tan estranya com si les separessin muntanyes, encara que siguin a la distància d'una carícia. Posar paraules juntes que no ho han estat mai, vet aquí la creativitat.


Com la sang, abisme endins, ressones.

No em deixes un eco sinó roses.

La poesia deixa un rastre de roses en l'interior del lector, en l'abisme de la creació.



El presoner, lliure de triar la grossària dels barrots.

El lliure, presoner de triar-ne el color.

Les idees, que grosses i que boniques…

El lector té un cert marge d'interpretació, el poeta té un cert marge en la forma.



PORCAR, Josep dins Salms