Conjuminar

L’afàsia em dicta mots desconeguts,

i no voldria dir res més que el roig

de dins la pell i respirar la sang,

sentir, com pluja avall, tornar-me mar

i desconèixer l’ombra dels adéus.

Què fer dels ulls que escruten l’horitzó?


MOHEDO i FABREGAT, Fermí. Dins Bocins, poemes i algun fil trencat

L'afàsia seria metàfora de la dificultat que surtin les paraules del poema, que li "dicta mots desconeguts", sense sentit. El "roig/ de dins la pell", que voldria, seria la poesia en essència darrere els poemes. La "pluja avall", els versos que finalment sorgeixen a raig. Això de "desconèixer l'ombra dels adéus", es referiria a no enterrar els records de les pèrdues sentimentals gràcies a l'obra. "els ulls que escruten l'horitzó" serveixen per fer poesia, sempre amb la mirada alta i lluny, aquesta és la resposta a la pregunta final. El "conjuminar" del títol es trobaria en l'unir art i vida en l'horitzó metafòric.