UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 14 de maig de 2012

Simplement


 Til·lers i alzines, roures, oms i avets
són columnes que em guarden de l'horror del cel.
Plàtans i àlbers, castanyers i pins,
fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,
tal com jo em plego al fet de viure.
Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,
ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.
Tampoc els arbres saben per què brosten
un any i un altre, fins que el llamp els venç
o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,
em protegeixen del buit inclement on em perdria.
Em fan ombra i escalf, i bon sostre,
i paret si convé, i suport pels meus passos.
Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies
com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.
Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.
Com més creixo i camino, més m'adono
que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:
com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.


XIRINACS, Olga. Dins La taronja a terra


Les fulles guarden de l'horror del cel, de ser un ser celestial, sense desitjos, de tornada de tot. Els arbres es dobleguen amb el pes, com les nostres vides es dobleguen amb l'existència. L'herba, les canyes, la pissarra que fa baixada en un sostre, també. No sap, la veu poètica, per què és viva, per què vol escriure amb tanta passió, per què repeteix cada dia, cada estació, les mateixes accions, com Sisif. Com els arbres fins que moren. No cal trobar el sentit a la vida, simplement viure-la.

8 comentaris:

novesflors ha dit...

M'agrada molt el teu comentari. Només matisaria que el cas de Sísif era un càstig i la vida pot ser dura però jo no la consideraria un càstig.

Helena Bonals ha dit...

Depèn de si consideres que fer cada dia bàsicament el mateix és bo o dolent.

la Teresa ha dit...

Estic d'acord amb novesflors. El to del poema és molt vitalista; vull dir que la meva sensació és més d'exaltació de la vida que no de resignació a la monotonia.

Gràcies Helena, per triar-lo i pel comentari!

Glo.bos.blog ha dit...

És un poema molt bell i amb els teus comentaris m'ajudes a gaudir-lo més encara. Gràcies, Helena!

Helena Bonals ha dit...

Teresa: em sembla que tens raó, encara que el mite de Sisif diria que també hi és present.

Glo.bos.blog: estic contenta que t'agradi. El vaig veure al bloc de Calpurni.

parèntesi ha dit...

M'he pensat que el poema era teu i el que està en cursiva de l'olga xirinacs...és un poema preciós. L'entenc i el comparteixo perquè sento així també. Gràcies per compartir els teus coneixements literaris. Un petó i felicitats per la postal!

Helena Bonals ha dit...

parèntesi: benvingut a aquest bloc! De l'Olga ja n'he analitzat uns quants, de poemes. Aquest sortia a un altre bloc per celebrar l'aniversari de la poeta (El cau de Calpurni).

Calpurni ha dit...

Gràcies, Helena, per comentar aquest poema tan sincer i clar d'Olga Xirinacs.
El teu comentari és molt encertat.
Salut i poesia.