Era primavera a l'hivern
-
Una relació curta en un llibre breu, dels que es llegeixen en dues tardes.
Amb una protagonista, *alter ego* de l'autora, que utilitza el diminutiu
Laia...
Fa 9 hores
8 comentaris:
La campana i la papallona són dos elements que junts despleguen una gran força poètica, com tu dius, efímera en el fons. Per això s'han de valorar tots els instants de felicitat.
Sílvia: és molt fràgil, la felicitat, sembla que com més fràgil, més feliç.
S'entèn clarament el que diu, però les suggerències del que t'evoca poden ser múltiples. És una imatge que em sembla bella, senzilla i poderosa alhora. A mi em fa pensar que la campana és allò que quan sona ens avisa del que sigui, i contrasta amb la fragilitat d'una papallona dormint al seu damunt. Potser ella mateixa pot ser interpretada com un avís subtil, tal vegada, per fer-ne un haikú i despertar a la realitat d'una altra manera. O per fer-nos somniar.
Molt bona interpretació extesa, Òscar!
Vull dir estesa.
M'agrada la teua interpretació, és lògica.
Jo havia pensat que potser la papallona hi esperava el so profund de la campana, que l'engrandia i li donava vida ;)
I despertar-se de la felicitat amb una campanada a cau d'orella ha de ser ben traumàtic!
novesflors: és curiós que trobis lògica la meva interpretació, i que això t'agradi! En tot cas sóc menys obscura que el poema.
porquet: sí, la vida a vegades és així de contundent.
Publica un comentari a l'entrada