Com un crim

Tènues ídols de vent i ales,
endreceu-me oblits,
acolliu-me en la llarga nit salvatge,
enllestiu-me com un crim

i per sempre, doncs,
beseu-me en ferma calma
del bell cim per Tu sagnant.

DORCA, Jordi dins el bloc Itineràncies poètiques

La veu poètica es dirigeix als idolatrats poetes, els que tenen vent i ales, perquè facin un lloc als seus oblits de fer poemes. Vol que l'acullin a la "llarga nit salvatge" de la Poesia, del "bell cim" per Ella sagnant, com se sofreix per fer poesia. "beseu-me en ferma calma": vol ser reconegut pels altres poetes. "enllestiu-me com un crim": crim que vindria donat pel dolor, pel cim sagnant, que és un oxymoron, el cim sol ser cobert de neu, en tot cas no pot sagnar. Del cim, del cap, neix el poema. En una primera lectura, aquest poema no m'ha mostrat res del que dic, val la pena de rellegir-lo.

Quan la tarda s'enyora del cos (Maresmes del Llenguadoc)

Algú ha estès sobre el mar un mocador de seda
per recollir el desig que es va negar.
M'ha semblat que hi trobava els teus ulls,
potser he pensat enyors que no existien
però era tard. El sol s'havia mort,
es refredaven els camins, les barques
i el vent que alçava l'aigua sense pressa.
Les canyes inclinaven els plomalls;
vençuts els cossos ínfims, els silencis
obrien les finestres sense llum
amb tremolors als vidres de ponent.

Un fred intemporal eixuga el plor
d'aquest moment fugaç.
T'he recordat en un instant perdut,
quan la tarda s'enyora del cos
i sols abraça l'ombra.

XIRINACS, Olga Suite marítima, 1987 dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009

El mocador de seda estès sobre el mar seria el poema que recull la poesia. Tot és decadència, el final del dia en una al·legoria. Les finestres sense llum, sense vida s'obren malgrat tot amb el reflex del sol. "Un fred intemporal", la petrificació després de l'enamorament, torna insensible la veu poètica, "eixuga el plor d'aquest moment fugaç". El final és preciós: malgrat el desamor, ha recordat l'altra persona "en un instant perdut", quan el que queda del dia "s'enyora del cos i sols abraça l'ombra", sols abraça la idea de l'amor en la poesia.

Insol(v)ència

En el mar del desig, he pagat amb versos
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.

I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.

En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.

I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.

DEOMISES dins Itineràncies poètiques

Bellíssim sonet: a la primera estrofa plantejaria com es pot pagar allò material amb el que és espiritual, els versos. Però el qui no pot pagar de debò és el qui representa allò físic. La buidor del seu cos, els seus "llavis famolencs", de totes maneres, es mereixerien més. "En el mar del desig", el mar que envolta tota relació, finalment el sentiment de l'altra persona, feble com és, naufraga, i hi ha la mort irreversible del que es considerava amor. De la "mar del desig", a "la mar de la solitud", paradoxalment. En el silenci reflexiu que necessita la veu poètica després de la vivència frustrada. La insolvència del poeta ha estat violentament sacsejada per "l'embat insolent" que ha acabat amb la relació.

Au de drap

Ens atenallen les paraules/
que s’avancen al pensament
Manel Rodríguez-Castelló


Jo t’estime,
perquè ets el collar
de l’insomni
en les arrels de les coses
que es diuen reals.

BESSSÓ, Pere, inèdit, 16 julio 2011

Sembla que el poeta digui que estima la poesia, el collar, l'ornament al coll, que uneix cos i ànima. Perquè l'insomni s'identificaria amb la nit, amb la poesia, amb les arrels de la saviesa, de "les coses/ que es diuen reals", amb l'amor. La cita parlaria de com la intuïció guia la realització del poema.

Marta estava espantada,
la vida li feia por,
havia estat tancada
en el seu xicotet món.
Li havien explicat
contes de fades i mags.
I estava atabalada
perquè s´havia adonat
Que tot és mentida.
Que el futur no existeix.
Que fa mal la vida
si et mostres com ets.
Ja té quasi vint anys
no es cansa de buscar
melodies cada dia
quei li facen superar
eixa angoixa que pateix
eixos somnis misteriosos.
I se sentia amagada
perquè s´havia adonat
Que tot és mentida.
Que el futur no existeix.
Que fa mal la vida
si et mostres com ets

GUEROLA GIL, Jordi Poemes i cançons

La Marta havia estat tancada segurament en una torre de vori. Els contes de fades sempre acaben bé, i ella no se'ls creia pas. Que "tot és mentida" menys la poesia, que "el futur no existeix", tot és decadència, "que fa mal la vida/ si et mostres com ets", o sigui, si ets autèntica, si no vols trepitjar la realitat, o busques melodies com la d'aquesta cançó.

Trenc d'alba

Brillaves com el sol quan despuntava el dia.
Jo et veia, dins els ulls, les darreres estrelles
mentre una lluna etèria vestia un cel llunyà.
Es desvetllava el món perquè tu el contenies
i era tendre escoltar-te cantar cançons d’amor,
il·luminar els ampits de flors i de promeses,
entapissar l’escala dels jardins senyorials
amb el teu pas morós entretingut a l’alba.
Quanta música sona sota aquests cels diürns
que és arpegi d’hivern quan degoten les fulles.
Estenies la llum invencible i ferotge
com un amor dolcíssim que havia de tornar,
i eres igual que el sol, una llarga tendresa
feta de vida nova que ha renascut del mar.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

Un poema molt líric sobre el desvetllament de l'enamorament. La persona estimada és com si contingués el món, un element molt gran en un de molt petit, el reflex en els ulls per exemple. La música del dia es convertirà en "arpegi d'hivern quan degoten les fulles", aquella successió de sons disjunts en què es convertirà l'harmonia d'ara. Però alhora és "un amor dolcíssim que havia de tornar" en la poesia, com només ho fan els amors de debò. Quan l'amor "ha renascut del mar", allò inabastable, incommesurable.

Florida

Din ciclul ei menstrual înfloresc muşcate în geamurile
ţăranilor.
Livia Rosca

Del seu cicle menstrual floreixen geranis en les finestres dels camperols.
Livia Rosca


La sang dels geranis
aguaita en dolça pronúncia
la sal de la llengua


BESSÓ, Pere dins Llibre dels haikus, 2010

La vermellor metàforica dels geranis, la seva sang, "aguaita", observa, segurament vol ser convertida en poema -que és per ser recitat, d'aquí la "dolça pronúncia"-. En una personificació, aguaita "la sal de la llengua", espera trobar la poesia, la sal (per petita i important alhora), a través del llenguatge, l'escriptura en metonímia.

Haikú - Convit estiuenc 2011

Més és amunt,
diuen, però aquesta alçada
no és moral.

BONALS, Helena

[Convit estiuenc del bloc Uendos, Greixets i Maremortes]

III

Palpa la foscor.
Escolta com dorm el silenci.
Endinsa`t en les ombres.
Observa la nit
amb parpelles de foc.

Mira els arbres finíssims,
com tremolen amb el suau sospir de l´aire.
Sent com udolen remors invisibles.

GUEROLA GIL, Jordi Poemes i cançons

Un poema ple de sinestèsies, crec que per parlar de la poesia. La primera estrofa sembla que expressi com el poeta necessita de la foscor, el silenci, les ombres, la nit, per poder portar a terme els seus poemes. Tot de manera contradictòria, per exemple: com es pot palpar la foscor? Les parpelles de foc serien la metonímia i metàfora de la passió del poeta, que resideix en els ulls que copsen la bellesa.

En la segona estrofa: "Sent com udolen remors invisibles": no és la primera vegada que ho dic, perquè és un clàssic, l'aire que fa tremolar "els arbres finíssims" és com la poesia que sabem que hi és perquè els arbres es mouen.

Nina, vora l'aigua hi havia uns amants
que s'amoixaven com si el món no fos,
o com si fos massa breu, o com
si s'hagués d'acabar allà mateix.
Havien tancat tota l'aigua
als circuits del cos: no defallien
ni amb la sang del capvespre.
Quan les torres més altes oblidaven
el color de la pedra, les pupil·les,
dogudes, sedejaven espurnes perdudes
a les cambres més fondes.

XIRINACS, Olga Preparo el te sota palmeres roges (1981), dins Óssa Major

Uns amants que s'amoixen a contracorrent. L'aigua del torrent del seu amor és limitada "als circuits del cos", allò físic, que se cenyeix al circuit del dia, de la vida. El capvespre seria de sang per la posta de sol, no en tenen prou encara que s'acabi aquest dia. Quan es perd la distinció del "color de la pedra", en entrar la nit, les pupil·les, amb les que es copsa la bellesa per fer-ne poesia, "sedejaven espurnes perdudes", tindrien set de les petges de la relació acabada, en l'inconscient, "les cambres més fondes".

En cada vers que has entès

Seguint l'Helena Bonals

En cada vers que has entès
Queda el misteri
En cada vers que has comprès
Resta la metàfora
En cada paraula elegida
Queda el desencert
En cada paraula no dita
Resta el veritable sentit del món:
Gotes de pluja sobre l'aigua.

Vicicle dins Itineràncies poètiques

Som gotes de pluja sobre l'aigua, com llum oberta en una habitació on hi entra el sol, que diu Dannie Abse. Encara que entenguis alguna cosa d'un poema, aquest continua sent misteriós, sobretot en "cada paraula no dita". Aquest poeta ha agafat un vers d'un poema meu, "en cada vers que has entès", i l'ha fet funcionar molt bé en el seu.

Has tornat a retrobar aquell impuls,
aquell instant que no pensaves que tornaria.
Moments puntuals, exactes, concrets.
Un fil de goig que has pres
amb la punta dels dits.

GUEROLA GIL, Jordi, Poemes i cançons, de l'autor del bloc Llibres a estones

A vegades passen anys fins que no tens la visió exacta d'una cosa, la d'una obra d'art, o la de quan retrobes l'impuls de l'enamorament. Són moments fugissers, però que es poden percebre clarament. Per un instant saps que has trobat el que vols. "Un fil de goig", de tan delicada com és la felicitat que has trobat, però que continuaria en el cabdell.