Eva

Ara, si vols, atura’t una estona,
dama dels llargs exilis.
Pensa que finalment ets al jardí de roses.
Deixa ja d’evocar la lluita de la serp
a la cerca de la nostra fosca nissaga.
I, en tot cas, banayat en la dolça desídia
dels naips orbs en escart,
abans que la pluja no esborre
tots els senyals
de la carn que una vegada fou jove,
abans que el foc no recreme el recer
de les teues natges,
i eleve la flama els fluids
que nodriren les roses ombriues
enmig de la humil gespa despullada,
on el mos del llavi i l’os del penediment
jauen en la desmemòria
i sobreviuen davall de la pell en muda
que adorm el teu llinatge,
l’eterna son dels noms secrets.

BESSÓ, Pere Només per a dones

La veu poètica es dirigeix a Eva en abstracte (i a una dona en concret alhora, segurament), “dama dels llargs exilis”: o sigui de l’exili respecte al paradís, que ho és per a tota l’eternitat en teoria. “finalment ets al jardí de roses”, la fa reflexionar, la fa creure que ja s’ha superat el pecat original. “Deixa ja d’evocar la lluita de la serp”, o sigui, no pensis en el mal de la “nostra fosca nissaga”, la humanitat fosca d’entrada. “banya’t en la dolça desídia”, o sigui, sigues mandrosa, no et preocupis tant de guanyar-te el pa amb la suor del front, “desídia/ dels naips orbs”, ja que la sort és cega. “abans que la pluja no esborre/ tots els senyals/ de la carn que una vegada fou jove” (la pluja que va de dalt a baix, és el que erosiona, metafòricament, la bellesa),“abans que el foc no recreme el recer/ de les teves natges”, el foc que ens torna cendra. “el mos del llavi i l’os del penediment” (la mossegada carnal i la costella d’Eva: com quan es tasta una llimona atractiva però que és amarga, incomestible, i aleshores et trobes amb l’os). Aquest penediment, del qual no se’n té memòria, de totes maneres perviu “davall de la pell en muda” (en la serp de nou, o gràcies al poema que transmuta la realitat en un poema). Les referències al son ho venen a ser dels poemes, també, perquè s’identifica el dormir i la poesia generalment. “l’eterna son dels noms secrets” faria referència a la incògnita del nom de “la protagonista d’un poema”, que deia Margarit, que queda en la bíblica “Eva”. És una exhortació a obrir les finestres a l’experiència, sense prejudicis, tot i que matisada.

XXVI

El coltell al llavi: clavecí sagnant de les més altes notes.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

El coltell fereix, el llavi parla. Les més altes notes surten del dolor, de les ferides, amb les quals els llavis parlen, el poeta escriu. “El clavecí sagnant”: allò amb què es fa música, art, és amb el que es compara el coltell al llavi, per l’escaiença. Dolor i creació unides, doncs. Hi ha la tesi contrària, que l’art prové del plaer, o com a mínim del goig. A vegades ho és tot alhora.

Ploure és un verb d’aigua fosa
que llisca món avall fins trobar-te.
No pot viure sense tu,
esclava humida de tocar-te.

I el sol, envejós de tants besos,
desfarà boires, núvols i tempestes,
per morir dolç a recer de la teva ombra,
satisfet del llarg viatge.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (19)

“Ploure”, i les gotes, sembla que són, per d’altres poemes que vindran, metàfora de la poesia, que de gota en gota cobreixen l’estimada. L’“aigua fosa” és una oxymoron: l’aigua no es pot fondre pas com la lava, és tot el contrari. Es tractaria d’una passió continguda en cada vers, la poesia és freda per fora i crema per dins, com un volcà. “No pot viure sense tu”, sense ella, “esclava humida de tocar-te” (física i virtualment).

El sol, el contrari de la pluja, té enveja de la poesia, i es torna com ella, gràcies a l’ombra, allò més espiritual que el poema projecta. L’ombra és com la poesia, és com la nit, on el sol acaba el “llarg viatge” del dia, de la vida. D’aquesta manera parla del sol en concret i en abstracte, el sol de tota una vida.

En mester de bruixa,
m’aclofo als fogons
i en coc amb paraules
milers de pocions.

En mester de bruixa,
m’acosto als infants
els explico contes
i els ensenyo cants.

A dins la marmita,
engrunes de sol
amb polsims de pena
i un raig d’il·lusió,

llàgrimes en gotes,
rialles i cançons,
bàlsam de tendresa :
faig poció d’amor.

Un cop destil·lada,
la guardo en flascó,
la deixo envellir-se
com el vi més bo.

Si algú me’n demana,
li’n dono de grat :
ja en faré de nova
quan s’haurà acabat.

I si no me’n volen,
no m’hi amoïno pas,
un cop envellida
és més eficaç.

En mester de bruixa,
en faré llavors
i aniré a escampar-les
pels camps i pel bosc.

PI i RUSIÑOL, Carla

La poesia com a bruixeria, perquè els versos són màgics sempre. Feta de les experiències vitals, tant les tristes com les barrejades de llum. Llàgrimes que es converteixen en gotes de poesia, rialles en remei contra allò prosaic, fent-ne poció d'amor: "si la música és l'aliment de l'amor,/ continueu tocant, doneu-me'n un excés", deia Shakespeare. Destil·lada, la veu poètica deixa la poesia "envellir-se/ com el vi més bo": és una idea relacionada amb la teoria al voltant de la creació poètica que tenia Gabriel Ferrater, de com l'amor perdut sura al cap dels anys, a vegades no es perd del tot, la poesia ajuda a recuperar-lo. També la bona poesia, com els bons amics, millora deixada reposar, amb els anys. "ja en faré de nova/ quan s'haurà acabat": la poesia, però, no s'acaba mai, sobretot en les interpretacions. Tampoc s'acaba en ella mateixa, sempre es pot dir alguna cosa nova.

Si us perdeu en la nit
busqueu-vos un recer
no espereu a l'albada.

PUIGCARBÓ, F. Bloc Haikus

Davant la foscor gairebé total, convé de no aspirar a trobar l’alba, el blanc o negre, sinó buscar-te un recer temporal, fet de clarobscurs, que et permeti a la llarga de sortir a la llum del dia. El recer temporal pot ser un llibre, molts llibres, un dels millors refugis que tenim les persones, i tot el que l’envolta: el món del que es pot fer actualment per la web 2.0, per exemple.

Som tots u:
pell cremada i ossos adormits
que adoren el sol aspergint-se d’aigua residual,
ben preparats per esdevenir vidre tou.
Terra.
Pols.
Aigua altra vegada.
Boira.
Ells ja calculaven una altra creació.

Acabàvem el passeig del matí
a l’altra platgeta dita dels capellans,
ben lluny, és clar, de la que us contava abans.
Allà es banyaven, xafarderies, amb banyadors ratllats
tots els clergues de les rodalies
i fins i tot algun seminarista gran,
i devien jugar també a pilota, havent desat el breviari
curosament embolicat per mor de la sorra.
Però jo, els capellans
sempre els havia vist més aviat esblanqueïts.
La via seguia recta amunt, lluent
cap a Barcelona, no aspiràvem pas a gaire més.
Oliveres i atzavares punxaven l’aire blanc i blau
que aromava apartaments i banyadors rossos
de noies brunes.
Els pins eren torts i miraven tots al nord.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

“Som tots u”, “pell cremada i ossos adormits”, “per esdevenir vidre tou”: la nuesa ens unifica, i tornant-nos morenos sembla que ens fonem, essent més unificats encara (sense connotacions negatives). “Terra./ Pols./ Aigua altra vegada./ Boira.”: el cicle normal de la vida, que no és eterna, de la terra al cel i de nou a la terra. “Ells ja calculaven una altra creació”, només de la terra al cel, la pretesa a través d’Adam i Eva, la dels capellans, que són més aviat esblanqueïts, per puritans. “Oliveres i atzavares” són plantes del sud. “Els pins eren torts i miraven tots al nord”: s’han de cargolar molt per mirar cap al nord, simbòlicament, al fred. O bé és que és al nord que tendien els banyistes atrevits en la postguerra. Cap a Barcelona, “no aspiràvem pas a gaire més”. Poema que critica la mentalitat religiosa de l’època, la de la dictadura.

Aquesta nit el somni

Aquesta nit és la nit és la nit més obscura
del teu cos,
perquè és la nit matèria dels teus somnis
llaurats en l’or de la infantesa,
un deix de llum, pols de carbó, una mà
de terra, i la font més severa
on es banyaven els dits innocents
de la regalimança.
Davall d’aquest somni
vingueren els homes com serpents
atretes pel vent del teu monyo,
les veus que esglaiaren els tarongers del pati,
les estacions successives de les flors
abandonades enmig de la palla,
els focs badats pels vins de les gerres,
els níguls errabunds per la humitat
de les fuites del blau turquí en trencar l’alba,
la fatiga de cada cosa anunciada
pels estels fugaços,
i el reflex d’aquelles dones
que construïren la casa
amb el fang escanyat de cada somni,
la sorra, les pedretes i el peix
de cada xarxa,
les mateixes dones que abans somiaren
per tu no podien abandonar el món
en què havien somiat la imatge teua,
i coneixien l’argument més dur de la nit,
de penes aombrada la carn:
per a elles la història de la nit
només pertanyia als coves del teu cos
curat per la morosa cicatriu de la prudència
amagada al foc dels homes.
Res per això no compensa que tornes
a la riba d’aquest somni sense empremta
si els llençols damunt les aigües
no combaten definitivament l’espill
de la teua son indeclinable,
i vencedora, en despertar, ens mostres
enorgullida, com totes elles,
el cap reluctant de l’amant
digne d’una reina.

BESSÓ, Pere Només per a dones

La nit acostuma a ser metàfora de l’inconscient, on s’encabeixen els somnis “llaurats en l’or de la infantesa”, en el dia, en l’edat d’or que acostuma a ser aquesta època de la vida. També té relació, la nit, amb el cos, amb els sentits, l’ànima s’identificaria amb el dia. El que queda de la infantesa és “un deix de llum”, com el de la lluna, “pols de carbó”, fusta carbonitzada de la passió oblidada, i “la font més severa”, orígen de tota saviesa, però “de regalimança”, plena de dolçor.

Més enllà del somni se li apropen els homes com serpents del paradís, referint-se a la dona protagonista del poema, atrets “pel vent del teu monyo”, atrets per l’ornament artístic que simbolitza el monyo. Tant els tarongers com les flors, el fruit de l’amor o l’enamorament mateix, la passió en definitiva, s’amaguen com una agulla en un paller, com “flors/ abandonades enmig de la palla”, que seria el que només es pot recuperar amb la memòria involuntària, amb la creativitat. Com l’aigua que s’evapora i fa un nígul, un núvol, amb les experiències de la vida. Les relacions frustrades, tot i que el somni escanya el fang de la realitat, i perquè la xarxa d’una relació encabeix tant el bo com el dolent, conformen les diferents dones que ella ha estat.

Res però, no compensa el tornar al somni “sense empremta”, immaterial, del dia, si els llençols, els núvols “no combaten definitivament l’espill/ de la teua son indeclinable” (que seria la lluna reflectint el sol, en la nit, en el son, que s’ha d’assumir necessàriament), i “en despertar” se’ns mostra el cap, encara que de mala gana, "reluctant", del sol.