Ets la dama covada en la boira quan miro
la ratlla del Ter, i de les carenes
el fil encongit, Cabrera, Montseny,
Sau... el gat endormiscat que entrelluca els ulls
vora la finestra. Ets la determinació
que empeny i suscita per xaragalls
on m’enfilo a mirar el mar dels somnis.
Ets els meus peus i el meu cap en les restes
de l’antic mar on habito el dia a dia.
Ets la llengua on no tinc pèls, si tu no vols.
Ets la terra on tinc arrels, si tu m’hi vols.
Ets la mare dels meus somnis, els ulls
per on mirar, el fruit de les meves ànsies,
la pedra on m’entrebanco sovint,
mentre fito el capvespre en la poesia.
Quan prenc la llàntia de minaire i exploro
balmes tortuoses a la consciència.
Espectacle de la feblesa humana,
sàtira de mi, colpidora a l’esperit,
quan el creador es perd en el polsim
de les ales que bat al vol, en mars
i avencs sinistres, lúcids a l’ànima.
Sobre la il·lustració:
A La resistència se'n diu això: Matriarca, vida, gestació, plenitud, fecunditat, renovació, previsió, poder, abundància. La gran mare de tota la vida és el mar, aquestes aigües que han set l’úter de tota existència.
Una mar simbolitzada per la pintura blava sobre el paper, que simbolitza la terra ferma al seu torn. El terme mig que també pot representar el número tres en xifres romanes.
Sobre el poema:
La "dama covada en la boira", la poesia misteriosa i amagada en la boira de la plana de Vic, "de les carenes el fil encongit", per la distància. Els xaragalls per on s'enfila no són més que la poesia erosionada per la vida, l'escultura treballada per l'artista. El "mar dels somnis", tant com "l'antic mar on habito el dia a dia", a banda de relacionar-se amb la il·lustració, parla del que és inassolible, del que queda del dia.
La "llengua on no tinc pels", parlaria de la seva sinceritat. La "terra on tinc arrels", perquè, si et plantes, donaràs fruit. La "pedra on m'entrebanco sovint", perquè errare humanum est.
El "capvespre en la poesia", és el millor moment per als versos en relació a la vida, contràriament al que s'acostuma a admetre. La "llanta de minaire" és la del poeta que aprofunditza.
L'estrofa final, amb "quan el creador es perd en el polsim/ de les ales que bat al vol", em recorda el Margarit d'Edat roja, dins Poètica, amb "Perseguint la bellesa estaràs sol,/ perquè, en trobar-la, s'esvaneix i deixa/ la seva pols de papallona als dits".
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada