Tarot de Folgueroles II_ La Sacerdotessa

Paraules en vint-i-dos versos acompanyen,

teixeixen la naturalesa del poema,

esgarrapada a la veu que dicta, al gat, als déus.

M’agrada veure’t com una dama que excita

el conscient i l’inconscient, que m’intriga

i em capbussa al riu dels sentits, al ritual

de l’escriptura, com un mantra que m’indueix,

que m’encamina entre l’enteniment

i la ignorància de saber, si sé, on

buscar l’essència de la corda del temps.

La sensibilitat trobada, tard o d’hora,

a la veu, al ritme, al so del mot

que encaixi amb la rutina de la ment

confiada a l’instint, a la intuïció,

al moviment de l’univers, la seva música

que revela i fixa l’energia del món.

Al forat negre d’on surt la creació.

Tenir el foc a dins, l’equilibri, convençut

que l’amor ens parla a cau de l’orella.

Veure navegar l’infinit a les estrelles

i saber que jugo a tot o res

si parlo de mi, al poema, a la dama.

Sobre la il·lustració:

"En aquest viatge pel temps i la vida que caracteritza el nostre planeta, la peça fonamental és el gen", diu la publicació La resistència. Un gen simbolitzat per la lletra ix de la il·lustració, que pertany al sistema XY de determinació del sexe, amb els cromosomes sexuals XY els mascles i XX les femelles.

Sobre el poema:

Aquestes "Paraules en vint-i-dos versos acompanyen,/ teixeixen la naturalesa del poema", seria perquè en un poema no és mai tot poesia, que deia Valéry. Els déus als quals fa referència la veu poètica poden fer referència al fet que el poeta, a més de foll, és un déu en petit. "M’agrada veure’t com una dama que excita/ el conscient i l’inconscient", parlaria de la mateixa poesia, i "un mantra que m'indueix" faria referència a la religió, que lliga amb la Sacerdotessa. La "rutina de la ment/ confiada a l'instint, a la intuïció" em recorda el que diu Josep Mir, que "La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva". El "forat negre d'on surt la creació" ho trobo una imatge molt brillant, que per a mi fa referència a la memòria involuntària, a l'inconscient. 

"Tenir el foc a dins, l’equilibri, convençut/ que l’amor ens parla a cau de l’orella": el poeta necessita sempre una cosa, la seva musa, per escriure. La seva dama, com a l'època dels trobadors. En aquest cas la dama és la poesia per metonímia. El "saber que jugo a tot o res", seria pel salt al buit que es fa en el moment de crear. Aquest final és molt bo: "si parlo de mi al poema, a la dama". La vida i la mort, la mateixa poesia i l'amor com a temes bàsics de la poesia, segons Jordi Julià.

En aquest poema el gat es fa present en la paraula "esgarrapada", la que fa el poeta "a la veu que dicta", la d'aquest inconscient.