Natura

El títol d'aquest poemari és una bona síntesi del que l'ull poètic va explicant en els poemes, "natura" com a metonímia de la vida en general, la vida d'una poeta que ha arribat als vuitanta i encara somnia en el paradís perdut de la infantesa. Natura també és allò que l'Olga sempre ha defensat, en contra de l'acció de l'home.

Amor undique floret, es titula el tercer poema, "Els amors arreu floreixen" n'és la traducció. L'edat no és una rèmora per continuar estimant. Aquells "paradisos perduts que ara esperem de nou", com en la traducció al català de Le meteque de Georges Moustaki, que canta Marina Rossell, es diu: "i com voldria perdre-m'hi,/ i enamorar-m'hi com ahir/, abans no se m'acluquin els ulls".

En la sèrie de poemes del "Monòleg de la poeta malalta" diu: "Sé que ningú em prendrà per una icona/ de cos de dona que sofreix": malgrat la duresa de la seva malaltia, els seus poemes són lírics, amables. "El dia es cansa del dia,/ jo no em canso de la tarda": això és saber anar endavant; "no hi ha desig ni nostàlgia", això és saber viure el present.

"Aquí, als afores" -del paradís- "he trobat algú que estima:/ ¿qui estima primer i què vol dir estimar?": això em fa pensar en qui és primer, l'ou o la gallina. Hom només sap que estima i és estimat, i amb això n'hi ha prou. Amb "la gent dels defores, on vivim" se situa ella mateixa més enllà del paradís de la infantesa, però no gaire lluny, tansols a la perifèria. "El paradís és buit des que en van marxar els homes", aquell lloc idíl·lic que els homes amb la seva maldat han extingit, que el fet de créixer esborra de les nostres vides.

Una referència a Papasseit, segurament: "i ara, estirada al llit, no enyoraré demà,/ a l'inrevés d'aquell poeta que guardava fusta al moll", dins Monòleg de la núvia que fuig (1). Els motius reverberen entre ells: "Darrere hi ha un naufragi. I davant... ¿qui ho sabria?", també: "¿on és la nena que jo era?, i "Encara hi pensava, en aquella nena antiga; la portava dins, no se n'havia perdut res". Reencarnació i memòria d'abans de néixer, un tema que ja trobem en la seva novel·la Reencarnacions miserables.

També trobem una sèrie de poemes al voltant de composicions musicals, que escolta en un concert, de la mateixa manera com molts clàssics de la literatura tenen una música clàssica associada. "Només tu, pare Bach, vas escriure el temor i la glòria", un possible reflex dels seus temors i glòria personals. La veu poètica diu que "t'interpreto jo també amb paraules", el lirisme de la poesia sobre el lirisme de la música.

Una altra referència literària: "el príncep de Salina/ vessarà una llàgrima sola": em recorda l'escena dins la pel·lícula El gatopardo en què aquest príncep de Salina es mira al mirall conscient de la seva vellesa. El poema on surt aquesta cita, dins la sèrie del concert barroc a la catedral, acaba amb "quan la pluja es barreja amb el plor", que per a mi seria quan el fons del poema s'entremescla amb la forma, quan el que dius lliga amb com ho dius.

Un exemple d'això darrer es podria trobar en els jocs de paraules dins Morats i demorats, un poema que acaba així: "ara demoro tristeses" -les deixa per més tard-, "de móres" -la vida- "contra el morat" -la mort.

Cap al final, dins el poema Contemplació de l'avet, diu que "L'avet és carícia manyaga,/ torre, catedral, cabana". Penso que aquest arbre que sobresurt tant seria com la poeta o almenys com la seva poesia, amb la seva torre de vori, que ha crescut tant amb els anys, que domina tan bé. I que continuem llegint amb goig.

XIRINACS, Olga Natura. Tarragona: Ganzell, 2019