Tessel·les

Quin títol més bell, Tessel·les, les peces d'un mosaic. Aquest poemari és fet de moltes tessel·les, fragments que parlen sobre el pas del temps. Aquest tema s'escau a la poesia, que és com la música, es desenvolupa sempre en el temps. És un bon motiu sobre el qual parlar quan es fan versos, al costat de l'amor i la mateixa poesia, perquè fa referència a la vida i la mort, el tercer gran tema dins aquest gènere.

"Neixen ecos que van d'un lloc a un altre", diu a la introducció de la primera part, en prosa poètica. L'eco, la poesia, però sobretot, la seva interpretació, que va "d'un lloc a l'altre", del poema al lector. Continua amb "la imaginació es posa damunt improvisada talaia", la torre de vori del poeta, que li "permet albirar de manera privilegiada (...) nombrosos racons per descobrir", la poesia que per sobre de tot és creació.

El primer poema, Temps, és una joia. Aquest temps, "cascavell quan naixem/ i mirall sense imatge quan morim": el cascavell ens alerta que som petits, el mirall sense imatge seria el cos sense ànima. "Prop de l'àngel disfressat d'estel", la bondat en forma de poesia, segurament, per l'associació de Margarit de la nit estrellada amb un vers dins Dona de primavera. "Deixa que senti el rellotge interior", el ritme intern del poema, relacionat amb el temps", "quan et vesteixis d'albada", quan neix el poema. "Discorre per la vida/ com ho fa l'aigua quan cerca el mar", la vida i la mort de la famosa obra de Jorge Manrique, Coplas a la muerte de su padre, "com ho fa el vent quan juga/ amb les branques dels arbres", el vent seria la poesia de nou, que és invisible, però se'n noten els efectes com passa amb el vent.

En el poema en prosa de la segona part, acaba dient "que tot canvia, alhora que es manté inalterable", una possible referència a Heràclit, el riu que no és el mateix riu, i Parmènides, la permanència en el temps del que coneixem.

Passant a la tercera part m'ha cridat l'atenció aquest "Tot s'atura, en un món amb presses per arribar enlloc", em recorda el "Que lent el món, que lent el món, que lenta/ la pena per les hores que se'n van/ de pressaQue lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressaQue lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressa", de Gabriel Ferrater, dins Cambra de tardor. El poema Crisàlide fa pensar que el poema seria la crisàlide, el cuc de seda que té sentit, es converteix en papallona quan tu, com a lector, "sents el que jo sento,/ i em xopes en la distancia".

De l'última part en vull destacar el poema Reverber, que voldria analitzar tot sencer: "Escoltem el silenci/ de ser dos", o sigui, forma i fons, "esfullem/ la margarida del temps", tot anant darrere la vida la vida ens passa. Aquest "en oval daurat" podria fer referència a l'edat d'or, "davant les portes del paradís", el paradís perdut que recordem a la maduresa. També "i embriagueu-nos de blau,/ sota l'ombra de les àmfores"/ on s'adorm el cant líquid": fa pensar en la Cançó blava de Joan Vinyoli, que no és res més que la poesia, aquest "cant líquid", a l'ombra del qual, sota la seva protecció, perquè la poesia ens salva, avancem en el temps, la vida.

Una vida en què la poesia rebervera d'un poema a un altre, d'un amor a un altre. Aquest poemari, més enllà de les meves interpretacions, és un goig de llegir, perquè és molt musical, d'una música molt relaxant, és un parèntesi dins la pressa que ens arrossega a tots quan vivim. La mateixa autora en va gravar fragments recitats per ella per a una emisora de ràdio, que trobareu en aquest enllaç. Un òpal, una joia de llibre.

VALERO HERRERA, Isabel del Pilar Tessel·les. Catalunya: Editorial Gregal, 2019