Poeta i mussol, piulades al vol (XXIII)

Don’t look for meaning in the words. Listen to the silences.

SAMUEL BECKETT

Per dir-les, algunes coses necessiten ser traduïdes al silenci.

A vegades es diu "t'estimo" optant per no dir-ho. La contenció té sentit.
~.~

De l’esperança ens cal
solament l’engruna:
petxines vora mar
i aquesta nit feta a mà
amb les més brunes
trenes de la lluna.

L'esperit apassionat es nondreix d'engrunes, deia Thomas Hardy. La nit és feta a mà perquè el sublim és sempre manufacturat, en art.

~.~

Gairebé dos mil anys i fer olives.
No sé si dir-ne amor o poema.

Amor o poema, és el mateix, allò que dóna fruits molt més tard en el temps del moment en què es produeix.

~.~

Qui escolta ocells
aixeca el cap, enlaira
ulls i mirada.

Els ocells volen, i nosaltres mirant-nos-els també ens elevem i gairebé volem.
~.~

Mentre jo bevia la sang
del crepuscle, els mosquits,
xuclaven la meua.
La justícia poètica pica.

Una cosa molt gran, el crepuscle, relacionada amb una de molt petita, la picada d'un mosquit. La justícia poètica sempre es fa notar, perquè l'art mossega.
~.~

Flaires, memòria,
com l’eco de la llum
d’unes campanes.

Les flaires, com la magdalena de Proust, es relacionen directament amb la memòria, amb l'eco, en una sinestèsia, de la realitat en l'art, la llum de les campanes d'aquesta foto.
~.~


Si sospeses l’immòbil,
trampolí la balança
que es desbressola sola
i en l’onada et desperta.

Aquest quadre immòbil és carregat de moviment suggerit, en una onada que et desperta perquè et fa vibrar.
~.~

També en la mudança
la llum dibuixa versos.

En la mudança, la posta de la llum del sol, aquesta dibuixa poesia en les parets on es reflecteix.
~.~

Cal desfer-se de tot
el que caldrà demà
i, en canvi, recordar
tot el que, en anhel
pur, volíem. Somiar
sempre ve de més
enrere que més enllà,
com l’àngel secret
d’una fulla que mai
no aprèn a caure.

Els somnis són directament relacionats amb el paradís del passat. Som una fulla que "mai/ no aprèn a caure", no perd mai l'esperança.
~.~

Ai la poesia, eixa nit
estesa a contrallum
com una radiografia
a la qual clous els ulls,
com si somiares,
per no veure-hi
els ossos trencats
ni el cor a la mà.

La poesia conté els ossos trencats de tota l'experiència al llarg de la vida, en el seu interior. També el "cor a la mà", el sentiment que mai vol abandonar.
~.~

Pujaré al terrat, aixecaré la crossa,
brandaré un llampec i deixaré escrita,
entre la pluja i l’aire, una sola i última paraula.
I, quan tornes, ja sense pressa, del teu vell futur, 
continuaràs sense entendre res.
La poesia no consola. Allibera.

Tot i no entendre-hi res, d'aquest "vell futur" que trobem en el poema, ja ens allibera, i no pas "consola", com algú podria pensar. És una diferència de matís. Escribim per alliberar-nos, encara que no sortim de la nostra torre de vori, encara que ningú ens llegeixi, encara que continuem patint.
~.~

Tota la nit
la música de la gota
al fil d’estendre.
~.~

La música de la gota
al fil d’estendre
tota la nit.
~.~

La gota al fil
d’estendre tota la nit
la música.

La gota, per connotació, la poesia. El fil d'estendre, el poema on habita. La música, pel lirisme inherent. En l'ordre que sigui.

PORCAR, Josep dins Salms