El meu rellotge

Els instants són fugissers,

el meu rellotge els vol atrapar

en una cursa que cada gambada té premi.

Tota la vida en un instant

 amb el seu horitzó a l’infinit.

El tic-tac del meu rellotge

són  somriures del sol i la lluna.

El meu rellotge i jo

som u.

Els seus tic-tac són batecs del cor

d’uns missatges d’amor global.

El sol i la lluna

li donen corda cada dia.

Cada gambada és un instant infinit,

cada respir un anhel de victòria

i a l’arribada  m’espera la corona de llorer.

El meu rellotge és jutge de la cursa.

SALA VILA, Joan dins Estones amb el meu silenci

El rellotge, per connotacions, seria la poesia de l'autor. La poesia que vol atrapar més que cap altra cosa els instants fugissers, que en cada gambada, cada pas, cada vers, té premi, el de la inspiració. Tota la vida es resumeix en "un instant/ amb el seu horitzó a l'infinit", en l'eternitat del que alhora és efímer. El tic-tac del rellotge, "tic" pel sol, "tac" per la lluna, són els somriures, l'alegria de la vida, de dia i de nit. La poesia i la veu poètica són u, són indissociables. El seu "tic-tac" de nou, són com "els batecs del cor", una nova imatge molt lírica. "A l'arribada m'espera la corona de llorer" del reconeixement dels altres. "El meu rellotge és jutge de la cursa", la crítica també és poesia. L'important és sempre la rosa, aquesta poesia. Brillant, brillant, aquest poema.