UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 29 de desembre de 2015

Un dia vaig escriure


Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?, la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van repondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.


Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.

I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.

SAMPERE, Màrius, de La cançó de la metamorfosi (1995)
Dins Flux, de Jaume Subirana


La veu poètica sembla que parla de com abans creia que  bàsicament fer poesia és trobar les metàfores per dir cada cosa. 

Però fer poesia és alguna cosa més. Tot i desitjar ser comparada amb una altra paraula, ja que cada paraula "sent l'enveja permanent d'una altra", no pot renunciar al realisme del sentit original. És "pura indecisió", la del misteri que envolta la poesia. I "cada nom s'està morint vora el caliu", les cendres del foc on torna al "seu sentit primer i invariable".

Conclusió: la poesia és portar cap al silenci "el llavi de la terra", la prosa, amb la paraula breu i concisa, "justa". La que genera el tenir la visió exacta sobre el que es diu, amb metàfores o sense.

2 comentaris:

Elfreelang ha dit...

sense cap metàfora et dic gran poema i gran glossa si senyora .....per si de cas ja et dic que tinguis un molt bon any 2016 i una bon comiat d'aquest

Helena Bonals ha dit...

Moltes gràcies, Elfreelang!
I molt bon any nou!