Des d'on escric, el mar vigila,
hi ha talls de ganivet que porten les onades.
Quan hi descanso els ulls no sóc enlloc,
ni dins del mar ni fora, ni les mans no em sento;
ni desig ni evasió, només un son lleuger
pautat de tecles sincopades.
Marxo de mi però no veig on sóc.
XIRINACS, Olga La taronja a terra
Escriptura i mar són estretament relacionats, perquè allò escrit, quan és poesia, té la força de les onades. Els "talls de ganivet" serien els de la línia de l'horitzó, que la veu poètica persegueix de manera simbòlica. Quan reposa en l'escriptura, no és enlloc, ni en el mar, el contingut, ni fora, en la forma, només s'eleva en "un son lleuger/ pautat de tecles sincopades", les idees i els sentits. "Marxo de mi però no veig on sóc", transcendeix, però no sap cap a on.
Fa 3 dies
Entrades
6 comentaris:
L'últim vers és genial
Tot el poema m'agrada molt, Loreto.
Si que van lligades el mar i l'escriptura. Les idees, com les onades venen i van, fent música dins nostre, a voltes calmades a voltes esvolatades. I totes dues són i porten bellesa.
Barcelona m'enamora,
m'agrada molt com ho expliques.
meravellosos vers.La foscor breu, no sera impediment per veure la llum de camins d'emocions,sentiments i per netejar racons ocults.
Tarda de mar plana.
Una abraçada Helena.
Josep Aguilera,
gràcies per recuperar aquest poema, que era en un racó ocult que dius tu.
Publica un comentari a l'entrada