UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 24 de febrer del 2013


Un ocell travessa la mirada.
El cel es trenca.

La mirada té una relació directa amb el cel, és el sentit més elevat que tenim. Per això, quan un ocell la travessa, el cel es parteix, perd la seva immensitat, per centrar-se en un ocell petit i expansiu alhora.



L’única cosa que podem posseir constantment
és l’absència i és a l’ensems l’única que ningú
no ens pot arrabassar.

Si no tens res, no tens res a perdre, diuen. Només podem tenir la certesa de la solitud, sense risc de perdre-la mai, aquesta certesa.


Soterrada, l’ala encara
vola.

L'ala soterrada vindria a ser com l'inconscient que conserva el record del passat, tot permetent de fer-ne poesia, i és que l'esperit continua volant, essent "vent de llibertat", per soterrat que estigui.


Bellesa, ets la nit en flor.

La poesia se sol identificar amb la nit, tant com a una flor. Per això la bellesa, metonímia de la poesia, és les dues coses.


Contra embats de la tristesa,
embranzides del deliri.

Una mica bipolars, aquests dos versos. Contrasta la tristesa amb l'eufòria, dos extrems que es contraresten, es neutralitzen tot portant al terme mig, potser, al capdavall.


Córrer: el cor diu «atura’t»
i la ment diu «continua».
Estimar: la ment diu «atura’t»
i el cor diu «continua».

Entre l'intel·lecte i els sentiments. Entre el cor i la raó, que solem moure'ns les persones. El millor és quan són d'acord. 


En un llambreig,
el poema ha pres cos
i, de sobte, és tocar-te.

L'espurna de la creació poètica converteix en un poema físic la poesia abstracta.



Volar és poder.

Volar, com voler, és la primera cosa que necessitem per "poder", fugir de la realitat per atènyer els somnis. 

PORCAR, Josep. Poeta i mussol, piulades al vol (II) dins Salms (fragments seleccionats)




diumenge, 17 de febrer del 2013

A mesura que ens acostem
com una resposta, creixem
com una pregunta.


Els trens que només passen una vegada
no tenen bitllets de tornada.
Hi aniré caminant.


La muntanya és més gran dins
dels teus ulls.


Per a un big bang només cal una espurna.

PORCAR, Josep. Versos escollits dins Poeta i mussol, piulades al vol

A mesura que llegim, aprenem a interpretar. A mesura que interpretem (que responem), aprenem a crear (a preguntar). Tot i que no tothom serveix per tot.

Amb "Els trens que només passen una vegada", no cal córrer, si cal tornes a peu, amb la poesia, sense la prosa de la rapidesa.

Els ulls, petits i grans alhora com un vers, reflecteixen la muntanya, i la fan més inabastable en qui la mira, seduït per l'esguard de l'altra persona.

Per a una gran idea només cal una espurna. Un poema pot ser l'espurna de tota una vida, i igual en intensitat a tota una novel·la.




dissabte, 9 de febrer del 2013

Com la nit


Semblant a la pluja
la teua mirada d'aigua.
Pluja en els carrers.


Como la noche

Como la noche
tu mirada de agua.
Lluvia en las calles.

Poema d'Ana Muela Sopeña
traduït al valencià per Pere Bessó.
Bloc Laberint de pluja

Nit i pluja són estretament relacionades. Són el que s'acostuma a considerar la part dolenta de la realitat, l'abstracció en contrast amb l'empatia. També es relacionen molt amb la poesia, per altra banda. "La teua mirada d'aigua" no tan sols té relació amb la pluja, sinó també amb els ulls que són un petit mirall ple de vida, que trasllueix alhora el cor de l'altra persona, com ho fa la poesia.

diumenge, 3 de febrer del 2013

Repòs


Segello amb fang l’entrada de la cova
on els records hivernen pel gener.
He intentat no peixar-los, vull que dormin
de forma inalterable ja per sempre
sense somniar improbables primaveres.

M’assec davant la porta segellada,
vora la font que cerca un riu més gran,
per on s’esmuny silent la salamandra,
i el vent hi troba el niu de la serp d’aigua
i la molsa més tendra del bosc vell.

I espero el pelegrí de veu cansada
per anar-me’n amb ell, camins enllà,
cap a la catedral de l’Esperança
on a l’urna d’argent hi ha l’incorrupte
cor venerat d’un sant desconegut.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2012). Dins JÚLIA COSTA, Literatura

La veu poètica desterra de la seva vida els records que no tornaran. Alhora espera de de viure a fons, de convertir la font en riu. I caminar cap a una mena de catedral de Santiago, "de l'Esperança". Encara que el passat no pugui tornar, sempre hi ha el futur.