Estic ple de tot,
de la llum,
de la boira,
de milers de primaveres,
de silencis criminals.
Estic ple de tot,
de paraules que s'acaben,
de converses inacabables,
d'ara tu i després jo.
Estic ple de tot,
de saber que tot s'atura,
de problemes intangibles,
de promeses de paper.
La veu poètica constata que ell, en una metonímia de la seva poesia, és ple d'empatia tant com d'abstracció, de felicitat com de buidor. De silenci com de verborrea, de tenir en compte l'altre com de ser egoïsta. De realisme tant com de somnis. Aquest poema és un exemple del que el poeta diu, en definitiva. Ni massa curt ni massa llarg, ni massa elemental ni massa espès.
Entrades
6 comentaris:
Jo també he tingut aquesta sensació alguna vegada, llavors procuro desconnectar de tot
Loreto,
és necessari, desconnectar de tant en tant, i perdre el temps!
Estar ple d'aquesta manera és estar viu. Tots hauríem d'estar plens així.
Et desitge, Helena, que els instants de felicitat sovintegen durant tot el 2014 al teu voltant i dels teus. Una abraçada ben forta.
Estar pleés una manera d'estar viu. De vegades, de ser al llindar de l'abisme de la paranoia, i sí, cal buidar el cap. Bon any, Helena!
Gabriel,
no ho havia pensat pas així, que estar ple és estar viu.
Molt bon any nou!
Zel, cal buidar el cap per tornar-lo a omplir!
Molt bon any nou!
Publica un comentari a l'entrada