Fa 13 hores
divendres, 20 de desembre del 2013
La neu, miràvem.
Als prats d'hivern, com pètals
et vèiem caure,
bellesa trista cada
volta que tu somreies.
DORCA, Jordi desembre 2013
Un poema molt contradictori, paradoxal. La neu que cau en relació als pètals, dues coses tan semblants com antagòniques. També són contradictoris "bellesa trista" i "somreies", estats d'ànim que se solapen, són el mateix al capdavall. Com ho indicaria l'encavalcament del dos últims versos d'aquesta tanka, que els connecta en la diferència ("cada/ volta"), que fa anar les dues coses alhora, en els dos sentits.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
16 comentaris:
Que bonic i senzill
Sí, Loreto, a mi també m'agrada molt.
M'agrada aquest còctel d'emocions, la bellesa trista d'un somriure trobo que és una imatge fantàstica.
Jo també, Sílvia, és un estat d'ànim mixt, com ho sol ser el meu.
Precisament les contradiccions són d'aquelles coses que defineixen els estats d'ànim i el pensament humà. És la vida mateixa. Almenys jo desconfie d'aquells que tenen una seguretat absoluta en tot allò que fan o pensen. Les contradiccions són la salsa de la vida.
Els meus millors desitjos per a tu en aquestos dies tan especials, en qualsevol sentit, i que 2014 et regali tot allò que ets capaç de somiar desperta. Una forta abraçada, Helena.
Precisament les contradiccions són d'aquelles coses que defineixen els estats d'ànim i el pensament humà. És la vida mateixa. Almenys jo desconfie d'aquells que tenen una seguretat absoluta en tot allò que fan o pensen. Les contradiccions són la salsa de la vida.
Els meus millors desitjos per a tu en aquestos dies tan especials, en qualsevol sentit, i que 2014 et regali tot allò que ets capaç de somiar desperta. Una forta abraçada, Helena.
Gabriel,
sí, no s'ha de ser fanàtic, però jo cerco l'absolut, ves quina contradicció!
Molt bon Nadal!!!
Gràcies, moltes gràcies.
Bon Nadal a tothom.
Les contradiccions li donen molta més força. Senzill i preciós.
Minara,
Gràcies!
Tens bloc? És que no et trobo!
"Bellesa trista" és quasi un oxímoron. M'intriga molt qui apareix al poema, hi ha un nosaltres que mira la neu i després la segona persona (et) a qui acaba parlant el poema.
Joan,
els poemes ja el tenen, aquest misteri. I la bellesa pot ser molt trista (El amargo don de la belleza)
Paradoxa, se'n diu. Hom veu nevar en el somriure de l'estimada, i glaça el cor i els ulls de qui mira. Com se sap que glaça l'esfullar-se la rosa. Esperar, doncs, a que el somriure sigui lluminós, igual que en el paisatge.
Esplèndid...
I afegiria la vessant de les paraules planes amb què acaba cada vers, per així accentuar la melangia.
Doblement preciós. Ais... el faré servir a classe.
cantireta,
no se t'escapa res!
"Com se sap que glaça l'esfullar-se la rosa", el teu comentari tampoc vull que se m'escapi!
:-) Ets el sol del meu gebre temporal...
Publica un comentari a l'entrada