UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 23 d’abril de 2013

Muda, la mirada ens inunda:
tot paisatge és un autoretrat.

Tota imatge és un retrat del retratista, del seu món interior, encara que no faci servir les paraules, parla.


Són arbres, no barrots;
obri els ulls, escull sender,
respira el bosc.

El bosc no impedeix la llibertat d'anar-se fent camí.

La nit és una pell
de pigues blanques, sal
de mar negra, silenci
tacat de tu.

Les pigues blanques de les estrelles, és com el gra de pus que és la lluna, que he llegit algun cop, i vista de manera poc romàntica. Sal que també són les estrelles entre el mar negre de la nit, que li donen gust. Silenci de la nit, la poesia, tacada de la persona que l'inspira.

La memòria arrapada
al cantó d’un llit
conté més veritats
que qualsevol enciclopèdia.

La memòria amorosa és més sàvia que l'erudició de qualsevol enciclopèdia. "Conèixer i estimar un ésser huma és l'arrel de tota saviesa", deia Evelyn Waugh.

Si no aprén la solitud,
quan enlluerna s’enlluerna:
el farer que s’il·lumina
és el primer nàufrag.

L'obra que escrius és per als altres, no per recrear-t'hi tu mateix. Cal saber conviure amb la soledat, i sense massa amor propi, que només du a ser un nàufrag.

Si escric versos que ni tan sols jo
no sabria explicar és, en part,
perquè tinc la necessitat de dir
coses que de mi necessitaré desxifrar.

Com que l'art s'anticipa al futur, segons Gabriel Janer Manila, els versos que s'escriuen sense acabar d'entendre és perquè tard o d'hora seran desxifrats.

Arrapats, ben a frec,
dos cossos absents
són també l’animal
que exhala l’alè
que respirem.

Els dos cossos absents i abraçats alhora, una oxymoron, es veuen reflectits en l'alè de l'animal, la poesia dins el poema. Poema que els aproxima i els allunya alhora.

La meva mà no es mourà mai
del món secret on la lluna
la va il·luminar.

L'origen de l'amor és immutable, qui estima recordarà sempre aquest a priori.

Els udols cap endins
no ressonen; mosseguen
com ullals de llop
entre les costelles.

El dolor reprimit no arriba enlloc. S'ha de convertir en poema per alliberar-te.

Els pocs centímetres
que ens falten per a tocar la lluna
es fan volant.

Per a l'excel·lent manca poc, però has de saber volar per arribar-hi.

L’esperança és
l’última rosa
que es perd.

L'esperança és feta de poesia, de roses. El joc de paraules és molt ben trobat.

PORCAR, Josep. Fragments dins Poeta i mussol, piulades al vol III

6 comentaris:

novesflors ha dit...

Ja els havia llegit i fa goig, rellegir-los així, comentats, sense pressa, recreant-se en les paraules.

Helena Bonals ha dit...

Gràcies, novesflors. Els he comentat gairebé tots! Tenen molta teca.

Glo.Bos.blog ha dit...

Un poeta molt interessant i uns comentaris molt encertats, com sempre.

Helena Bonals ha dit...

Gràcies, Glòria, frueixo molt comentant.

cantireta ha dit...

Molta feina i ben feta. Es fan rellegir... cavil·lar... renoi, quin pou!! :0)

Helena Bonals ha dit...

Estic d'acord amb tu, cantireta. Gairebé un pou sense fons!