Només la veu, per al Dia Mundial de la Poesia

Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
—arena que sense pietat
llisca i no es detura—,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.

BURGOS, Zoraida per al Dia Mundial de la Poesia

"Emmudit el vent", quan l'acció ha passat, també quan ha acabat una relació, "inventem el silenci", el de la poesia, "l'equilibri", el de la creació, que connecta contraris. La poesia, "la veu, el poema", atrapa el temps, (ell que no es detura mai), i fixa l'instant fugisser. Només ella permet d'entendre molts misteris, molts somnis, l'amor, la bellesa de l'alba i la natura de nit i de dia. Només ella es gira en contra de l'oblit. En definitiva, ella fa perdurar els sentits més enllà del cos on habiten, fa perdurar "el gest,/ el calfred intacte de la pell". Un poema, aquest, que troba molt de sentit a la poesia.