Llibres vells

Passes dels cantons doblegats d’un llibre
al prometedor pròleg d’un entrepà de membrances
que l’aire fresquet de la matinada t’ha adobat.
Al primer mos t’entretens en el blanc i negre
d’unes antiquíssimes fotografies de data recent,
deixes que el tou dels dits acaronen el paisatge
de llavis inquiets plens de paraules trencades
que envaeixen la mà amb què les penses.
Voldries que les imatges hagueren estat reproduïdes
amb ulls moderns que infanten color,
encara que només fóra amb tons sèpia
per mirar d’acabar de fer la lluna.
Mulles els dits amb la saliva del temps,
continues passant els fulls de l’ànima
on s’ha establert una família de peixets
que comencen a devorar anacronies que amenaçaven
d’esdevenir quistes roïns a la llibreria de la pell.
Quan tot l’oxigen s’ha esmerçat en el riu de foc
tanques les parpelles i li tornes el llibre al drapaire.

MOMPÓ, Francesc. Dins Uendos, greixets i maremortes

L'excusa d'un llibre trobat en una llibreria de vell serveix al poeta per tornar al passat, del qual el llibre es converteix en un símbol. El llibre també és un element físic, la veu poètica en fa un mos de "l'entrepà de membrances", una imatge molt bona del que són les cobertes i l'interior del llibre. Les "antiquíssimes fotografies de data recent" és una  paradoxa que s'explica per la presència viva en el present del passat. Amb aquestes fotos fa poesia la veu poètica, amb "paraules trencades" per la distorsió del passat. Al final s'associen els peixets del paper amb allò que s'encarrega de destruir el que es podria convertir en "quistes roïns"que provenen del passat. La veu poètica tanca les parpelles, un darrer intent de retenir el "riu de foc", la passió, i torna el llibre al drapaire, torna a la realitat.