UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 25 d’agost de 2012

Mirava els ocells un dia


as the skin of the river floats off as the dusk of our sound settles dark.

Alessandra Lynch

Els estornells polits

amb l’escopinada dels pastors,

les merles de lluents navalles plegades en cada ala,

el pinsà púrpura desorientat,

de vol absent,

com si sabessen que ja tocava

baixar de les altures,

ajocar-se delicadament,

desafiar els trets de gràcia de la fona.

Els teuladins sense la lleugeresa d’inflat plomatge,

sornejant desganadament en cercles.

Quin canvi d’opinió els propel·lia a seguir fent voltes?

Els seus menuts ventres d’ocells petaven buidors de llavoretes

tot i després de farts,

tot i després que les ales s’haguessen serrat brutalment

l’una contra l’altra,

fins que la torreta verda de la infantesa espetegàs

i caigués,

buscant la sagnia del meu cor d’esquirol,

inundant de solitud el meu ull de llebre.


BESSÓ, Pere. Les Roses de Lancelot


Els ocells, tot i saber que han d'acabar morint, "desafiant el toc de gràcia de la fona", continuen "fent voltes", fent la pataleta. Fins que "la torreta verda de la infantesa" desapareix definitivament amb la seva mort. En el fons els ocells serien una imatge de la vida del poeta, per un cantó. Per l'altre hi ha la seva poesia, la de l'esquirol que salta o la llebre que corre. Els ocells, la infantesa morta, es projecten en la sangria o solitud d'aquests animals, que no volen, però sí que tenen molt de moviment. La poesia és l'últim refugi.

2 comentaris:

Joana Navarro ha dit...

Cada etapa de la vida perviu en la segúent, tot i que semble que ja s'ha perdut, sempre ens queden les imatges projectades i les podem reviure al vers.

M'ha agradat molt el poema i també el teu comentari. Magnífic tàndem.

B7s

Helena Bonals ha dit...

Joana,
el Pere m'ha enviat el seu últim poemari, faig el que puc amb els seus versos elevats!