No vull ser aigua ni fang
ni matèria corpòria.
Ara, que una part del meu cos rau dins l'univers,
vull ser només el jo, encara que indefens,
conreat per un passat ja molt incert,
un present palpable a la pell i un futur.
No vull ser mar, ni riu.
No vull ser forma d'una massa de marbre.
Vull ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu,
vull ser tot l'univers invisible en tu.
PEIRÓ i VILÀ, Montserrat
La veu poètica no vol ser tot el que és imatge de vida, l'aigua, el fang, però tampoc "massa de marbre", no vols ser ni riu que corre ni mar aturat. Ni Heràclit ni Parmènides, només la poesia, "l'univers invisible en tu", en el poema. Poema que farà perdurar el jo de la veu poètica en el futur un cop morta. Aquest "Ara, que una part del meu cos rau dins l'univers", es referiria al pit extirpat per culpa de la malaltia que patia la poeta fins que va anar-se'n. Un poema bellíssim, inspirat en la duresa de la vida, com sol passar.
Fa 1 setmana
Entrades
4 comentaris:
Bon dia Helena. Un poema dens i contundent per a començar el divendres. Bon cap de setmana!
porquet: és de la mare d'una amiga meva de sempre. Celebro que t'agradi.
És un gran poema d'amor a la poesia, i els seus versos esdevenen l'univers invisible en mi.
Sílvia: sí, a més d'en el poema, els seus versos esdevenen l'univers invisible en el lector.
Publica un comentari a l'entrada