UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 13 de juny de 2012



L'ocell no vola
i la fulla no cau
en aquest haiku.


Un ocell vola
i una fulla que cau.
Escric haikus.


NINOT DE NEU, primer i últim haiku dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012


Aquell que li correspondria volar, l'ocell, no ho fa. La fulla que li correspondria caure, tampoc ho fa. Seria una manera de dir que la veu poètica busca l'equilibri entre cel i terra, en la contradicció. A més de ressaltar la dificultat d'escriure un haiku. Al final del poemari, es capgira el sentit perquè s'ha arribat al final de l'obra i la vida se'n va amb la vida vida, l'art amb l'art. És hora d'interpretar el que la veu poètica escriu.

11 comentaris:

Sílvia ha dit...

Tal com ho expliques, en aquest poemari hi ha hagut una evolució. La veu poètica ha trobat la manera de literaturitzar la realitat i d'omplir de fons la forma aparentment senzilla del haiku. Abans no em deien res els haikus (potser és que no els sabia escoltar) i ara gràcies a vosaltres hi he entrat una mica més i m'agraden.

Helena Bonals ha dit...

Sílvia. els haikus, les tankes, són com les jotes, absolutament condensats.

Al bloc de Jesús Maria Tibau s'ha proposat de fer un haiku amb una imatge. Jo em sembla que en penjaré un, vaig començar a fer poesia d'aquesta manera.

Sílvia ha dit...

Ja ho he vist, però no m'hi veig en cor.

Helena Bonals ha dit...

Jo tampoc em veig amb cor d'escriure com tu, Sílvia!

El porquet ha dit...

Oh! M'ha encantat aquesta combinació de haikus! Però és que la interpretació que li dones tu... com sempre em deixa meravellat! Sóc incapaç d'arribar a aquests nivells d'interpretació, t'ho juro. Ets una crack!

Helena Bonals ha dit...

porquet: em conformaria amb ser "bona", però em fa il·lusió que em trobis una crack tu que sí ho ets!

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Helena, tot i ser un poeta militantment de la línia clara, la veritat és que sovint em costa interpretar els meus propis intents poètics. De fet tot text sempre es pot interpretar de diferents maneres, perquè si bé tot text és sempre idèntic a si mateix, cada lector és diferent, i això és una de les coses boniques de la literatura... Fins i tot el propi autor evoluciona i el que va escriure un dia, ara potser no ho escriuria, o ho faria una mica diferent...

Això de "l'ocell vola i la fulla cau" crec que és una mica una paròdia dels temes i l'estil clàssic de fer haikus, com volent-ho fer meu, però alhora, distanciant-me'n, per això aquest primer i últim haikus estan posats expressament al principi i al final, fent una mica com el pa de l'entrepa de tota la resta de haikus (que en general no parlen de fulles, ni d'ocells)... És com un homenatge autoparòdic al món dels haikus. Però jo no ho sé gaire més que tu o qualsevol altre, no m'heu de fer cas necessàriament... Moltes gràcies de nou per incloure aquí els meus haikus, les teves interpretacions sempre són enriquidores.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

De fet, en general, penso que el millor que pot fer un autor és callar després d'escriure. Que interpreti i opini lliurament la gent que sigui tan amable d'interessar-se pel text. Però ell ja hauria d'haver dit tot el que havia de dir.

Helena Bonals ha dit...

Òscar: els versos, si són poesia, sempre admeten més d'una interpretació, i una no nega l'altra. El que passa és que totes han de tenir el mateix nucli, les paraules concretes del poema. En aquest cas, la meva interpretació no hi té res a veure amb la teva, i si no fós que a algú li ha agradat no sabria què pensar!

Òscar Roig i Carrera ha dit...

De fet la teva interpretació em sembla més interessant que la meva, gràcies!

Helena Bonals ha dit...

Gràcies, Òscar!