Pairal

El poema sent
la reïna quan trac punta
a la llapissera.

BESSÓ, Pere. De Llibre dels haikus, 2010

La resina cobreix l'escorça de l'arbre com la fusta la mina del llapis. Una cosa recorda l'altra. El poema és el que es troba després de fer molta punta al llapis amb què s'escriu, simbòlicament parlant. Pairal  és la resina que es converteix en ambre, com la poesia que perdura. Un haiku brillantíssim, no penja per cap cantó, ni li trauria ni li posaria res.

El vent empeny onades de sorra
per damunt de la carretera entre les dunes.
Mentre passin els cotxes,
l'asfalt continuarà net.
Només hi quallarà la sorra
si no hi passa ningú.
Però no cal patir:
les dunes tenen més paciència
que nosaltres.

Carretera a Swakopmund

VILLATORO, Vicenç. L'espai immens. Quaderns de namíbia

Poema al·legòric, de metàfora extesa, en el que la sorra seria com l'art, que perviu per sobre de la nostra vida, per sobre del progrés i la nostra impaciència (ars longa, vita brevis). Si no hi passa ningú, per la carretera, la sorra de les dunes hi pot quallar, de la mateixa manera que la solitud després de l'experiència fa quallar l'amor i l'art en l'inconscient. Però a la llarga la sorra dels somnis predominarà.

Cançó d'un doble amor

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

CARNER, Josep

Més enllà del sentit literal d'aquest poema, la constatació d'un doble amor, hi haurien els possibles significats per connotació del que seria un poema al·legòric. L'amor per l'amiga blanca i la bruna alhora, pel seu contrast, em recorden el "M'exalta el nou i m'enamora el vell" de Foix. També podria dir: "estimo la poesia transparent tant com l'obscura", per exemple. En aquesta pluralitat de sentits resideix la riquesa de la poesia.

Guió

Primer entreu lentament al dormitori

i despulleu-vos l’un davant de l’altre

sense deixar de mirar-vos. Després,

ben nus, serà el moment de descobrir-vos:

braços i ventre i pits, natges i sexe,

el cos sencer i els llavis tremolosos

i la llengua pugnant per un encaix

desmesurat a la boca de l’altre.

Més tard, al llit, repetiu les carícies

però amb més gosadia, masturbeu-vos,

mossegueu-vos els llavis i els mugrons,

desoïu els gemecs, i que ella pugi

damunt vostre, us l’agafi i es penetri.

Comenceu aleshores una dansa,

lenta primer, després més ardorosa,

tots dos plegats accentuant-ne el ritme,

que ella es segueixi masturbant, i vós

premeu-li el cul i els pits, toqueu-li el sexe

fins arribar tots dos junts a l’orgasme.

-Això diu el guió?

-Sí.

         -Doncs, mireu, no sé si ho sabré fer d’aquesta forma.

-Bé, el guió només és indicatiu,

cal saber exactament quin joc es juga

per no caure en pedants romanticismes.

Després tots dos, si cal, de comú acord,

podeu modificar-ne el lloc, el tempo

i sobretot, evidentment, les formes

sense cap llei de por, però sabent

que feu allò que feu, no una altra cosa;

totes les variants són respectables.

-I l’amor?

-No entenc pas de què em parleu.

En el que us dic, l’amor què hi té a veure?

MARTÍ i POL, Miquel, dins Llibre de les solituds

La veritat és que el realisme pornogràfic d'aquest  poema fa feredat. Deia W. H. Auden que quan diem que estem enamorats sempre volem dir que estem calents. Aquest poema separa claríssimament l'amor del sexe. El "guió" prescindeix olímpicament de qualsevol sentiment, o sigui que cal prescindir del guió, si volem trobar l'amor.

Homenatge a José Antonio Labordeta

Azules y apacibles,
aún cumbrean mis recuerdos leves
en las estimadas vidas
de Jorcas en luz.


Como en un lienzo,
sueños de alborozo y de quieta tarde
alumbran por retazos
mis poemas de clara voz.


Y así los siento y los guardo yo.
Como un arrullo, mis versos de ayer.
Entre mis manos, mis pobres versos de siempre.
En estas manos
que sin prisa
están aquí.

Manos tuyas, manos mías.
Manos entre manos
que tanto os quieren.


Manos de cierzo que me acunaron
contra miedos y sinrazón. Y manos tiernas
que como una siembra
a mil lluvias sin zozobra
me arrojaron.


Y así pues
os quiero y os espero:
tanto tanto
como un fulgor de piedra antigua,
tanto tanto
como una noche que en desolación
no fuera,

y en una tierra, os digo,
que al fin ponga libertad.

DORCA, Jordi dins el bloc Adverbia


Blaus i afables,
encara onegen lleus records meus
en les benvolgudes vides
de Jorcas a viva llum.

Com en un llenç,
somnis d'alegria i de plàcids vespres
il·luminen a brisalls
els poemes de cristal·lina veu.

I així els sent i els guarde jo.
Com una moixaina, els meus versos d'ahir.
Entre les meus mans, els pobres versos meus de sempre.


En aquestes mans
que sense pressa
ací estan.

Mans teues, mans meues.
Mans entre mans
que tant vos volen.


Mans de cerç que em bressolaren
contra pors i destrellats. I mans tendres
que com llavor
a mil pluges sense desassosec
em llançaren.

I així doncs
vos vull i vos espere:
tant
com un fulgor de pedra antiga,
tant
com una nit que desolada
no siga,



i en una terra, vos dic,
que a la fi pose llibertat.

Traducció de Joana Navarro

"Blaus i afables", blaus com el mar o el cel, espirituals doncs, a més d'afables, empàtics, els seus records es projecten sobre les vides dels habitants de Jorcas, "a viva llum", en ple dia, en plena actualitat. "Com en un llenç", el de l'obra d'art que és el poema, "els somnis d'alegria" inspiren l'abstracció dels poemes, sempre de "cristal·lina veu", nobles. El poeta guarda els poemes de Labordeta, que són com una "moixaina", el fan sentir bé, tant com els seus propis poemes, com aquest, inspirat en el cantant. Els guarda en les seves mans que no tenen pressa per fer el poema, que s'hi recreen. Mans que són les del poeta i les de Labordeta alhora: que l'estimen, alhora que les les mans del cantant l'han bressolat, i l'han acompanyat en la lluita de la vida. En definitiva; espera de nou la presència de Labordeta en aquest homenatge, tant en el record abstracte, "fulgor de pedra antiga", així com en "una nit que desolada no sigui", una mort que sigui una nit amb els estels dels que el recorden.

Quan arribis

Vull veure núvols nous travessar els teus paisatges,
que siguis cel immens i que et diguin poeta.
La llum es va alentint quan penetra als portals
perquè el llenç dels teus ulls, amorós, la contingui.
La claror retinguda és un mirall del mar
en què els teus horitzons reflecteixen un somni.
¿Vindràs quan l'aire càlid perfumi aquest desembre
de camèlies rosades i estornells hivernals?
Quan arribis sabré que brotaran les iuques,
que els camins s'estendran entre la neu cansada
i res no morirà perquè seràs la vida.
Em portaràs la llum i entendré la bellesa,
s'amansiran les hores i veuran els jardins
com floreixen de nou els llavis dels poetes.

CLARÀ, Israel. Pluja de nit

Aquest "quan arribis" podria ser una imatge per parlar de quan l'altre arribi a la seva poesia, en abstracte. Els "núvols nous", els poemes, el "cel immens", la poesia. El "llenç dels teus ulls" (la visió de l'artista), "la claror retinguda" (el que queda del dia), serien de nou l'art que és un "mirall del mar" (d'allò més gran), dels "horitzons que reflecteixen un somni", com ho sol fer la poesia. Primer sembla que parla de la poesia de l'altra pesona. En ple desembre, el mes que comença l'hivern, ella ha de venir a omplir la seva pròpia obra de calidesa, en definitiva, arribant a l'inconscient que es projecta en la poesia, els "llavis dels poetes".

Érem al bosc pels volts de Santa Llúcia.
Hi omplíem una caixa de cartró
de molsa, que guardava la fredor
de la rosada. Cap soldat de Prússia

no emularia el caçador en l’astúcia
d’espiar el cau, abrigat de velló.
D’una herba, en fèiem arbre. Era, el turó,
un roc engelabrit com camps de Rússia.

La nostra mà de nen feia nevar
damunt l’escorça eixuta de la serra;
llaurava el tros, canalitzava un riu.

Teníem el cor fort, prest per cavar
—trencant-ne el glaç— fins la inhòspita terra.
Encara era a la branca, el nostre niu.

LLAVINA, Jordi Sonet per al Nadal de 2011

Pels volts de Santa Llúcia, com ara, l'època en què les hores de sol comencen, tímidament, a créixer. La construcció del pessebre és el motiu del poema, amb tot l'encant de la falsa cova on s'encabeix el naixement de Jesús, els fals riu, la falsa neu. El final del poema trencaria amb la resta. En el context del fred que fa en aquesta època, que recordaria Rússia, parla de com ell i d'altres tenien "el cor fort, prest per cavar/ —trencant-ne el glaç— fins la inhòspita terra": això simbolitzaria la força per fer brillar el Nadal més enllà de la duresa de la vida. "Encara era a la branca, el nostre niu": el nucli familiar paral·lel al de Jesús, era a la branca, que podria ser la feta servir en el pessebre. En definitiva, perquè la família era completa, aleshores. El Nadal fa pensar amb melancolia en aquestes coses.

Fragments

Torne els fragments de la ferida,
per a recomposar la meua llum de sempre
tot i que no siga gens fàcil.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

FRAGMENTOS

Retomo los fragmentos de la herida,
para recomponer mi luz de siempre
aunque no es nada fácil.


MUELA SOPEÑA, Ana dins el bloc Laberint de pluja

Quan un poeta uneix paraules, és com si prengués "els fragments de la ferida" per fer-ne un poema amb la seva "llum de sempre". Tant una cosa com l'altra són difícils, però la creativitat sol sorgir de les ferides de la vida, del dolor, tant com del goig. La veu poètica dóna sentit als fragments de la seva ferida, fent-la cicatritzar en el poema.

Le métèque

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent un air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent
Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins
Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond
Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon
Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires
Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Je viendrai ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir.

MOUSTAKI, Georges


Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents;
i aquest mirar tan indecís,
ara amargant, ara endolcit,
de dies bons i de mal temps;
potser faig pinta d'haver estat
lladre de fruites i de blats,
de camps que acaricia el sol,
però és que m'hi ajec i hi faig l'amor
com hi he jugat i m'hi he perdut,
sense mai perdre-m'hi del tot.

Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
i aquests meus ulls descolorits,
verdosos, blaus, mig enfosquits;
em faig mirall de tots aquells
amb qui he sofert, amb qui he gaudit,
perquè el meu cor no s'ha rendit
ni penedit d'anar més lluny,
d'on algú diu que ens aturem
si no volem anar a l'infern,
cosa que mai no m'he cregut.

Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
vinc a trobar-te i a sentir
com és d'immens aquest camí
que encara tornaria a fer;
camí de totes les olors
del gessamí dels meus records
d'Alexandria i d'Istanbul;
i com voldria perdre-m'hi
i enamorar-m'hi com ahir
ans que se m'acluquin els ulls.

i com voldria perdre-m'hi
i enamorar-m'hi com ahir
ans que se m'acluquin els ulls.

(adaptació de Josep Tero, cantada per Marina Rossell)

Amb aquest aire de "xarnego" (el que és un metec a França), reivindica la seva llibertat, la dels cabells als quatre vents, o del qui ha estat lladre de fruites i de blats, i hi ha fet l'amor, sense perdre-s'hi mai del tot, sense deixar de tocar de peus a terra. És mirall de tots aquells amb qui ha sofert o gaudit, en les seves cançons. No es penedeix d'anar més lluny, de prescindir de la seguretat de no anar a l'infern. És un cant a l'enamorament en totes les edats de la vida. La traducció sembla que difereix de l'original, però el "toute une éternité d'amour" pot referir-se al ser capaç de sentir el mateix que en el primer amor. Recordo que Espinàs criticava "l'état de bonheur permanent" d'una altra cançó, que seria paral·lela a aquesta. Crec que el sentit que li dóna aquesta adaptació és correcte.

Faré un poema petit

Com tots els que faig
respectant el que sóc.

LLOSA i CUFÍ, Pau. Dins el bloc Versos.cat

Menys és més. Gairebé tots els poemes haurien de ser com aquest. Petit com ho és l'autor, insignificant com ho som tots. Cosa que no és incompatible amb el talent, més gran com menys paraules hagi fet servir el poeta. Sempre m'han semblat pretensiosos els autors de llibres molt llargs, fent una analogia amb la prosa.

De vegades l'atzar

De vegades l'atzar tan sols és sorra
que primer ens estima com a rosa
i de seguida, una estàtua amb espills
que ballen amb les tombes del passat.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

A VECES EL AZAR

A veces el azar es sólo arena
que primero nos ama como rosa
y luego es una estatua con espejos
que bailan con las tumbas del pasado.

MUELA SOPEÑA, Ana

L'atzar, la vida és sorra que s'escapa, "ens estima com a rosa" caduca, fugissera, i de seguida es torna "una estàtua amb espills". La de l'art, la poesia, que reflecteixen, "ballen amb les tombes del passat": allò abstracte, que contrasta amb la vida, que viu del passat mort. Un poema realista sobre la fugacitat de les coses, i l'intent de la poesia de retenir-les.