Poeta i mussol, piulades al vol (XXIII)

Don’t look for meaning in the words. Listen to the silences.

SAMUEL BECKETT

Per dir-les, algunes coses necessiten ser traduïdes al silenci.

A vegades es diu "t'estimo" optant per no dir-ho. La contenció té sentit.
~.~

De l’esperança ens cal
solament l’engruna:
petxines vora mar
i aquesta nit feta a mà
amb les més brunes
trenes de la lluna.

L'esperit apassionat es nondreix d'engrunes, deia Thomas Hardy. La nit és feta a mà perquè el sublim és sempre manufacturat, en art.

~.~

Gairebé dos mil anys i fer olives.
No sé si dir-ne amor o poema.

Amor o poema, és el mateix, allò que dóna fruits molt més tard en el temps del moment en què es produeix.

~.~

Qui escolta ocells
aixeca el cap, enlaira
ulls i mirada.

Els ocells volen, i nosaltres mirant-nos-els també ens elevem i gairebé volem.
~.~

Mentre jo bevia la sang
del crepuscle, els mosquits,
xuclaven la meua.
La justícia poètica pica.

Una cosa molt gran, el crepuscle, relacionada amb una de molt petita, la picada d'un mosquit. La justícia poètica sempre es fa notar, perquè l'art mossega.
~.~

Flaires, memòria,
com l’eco de la llum
d’unes campanes.

Les flaires, com la magdalena de Proust, es relacionen directament amb la memòria, amb l'eco, en una sinestèsia, de la realitat en l'art, la llum de les campanes d'aquesta foto.
~.~


Si sospeses l’immòbil,
trampolí la balança
que es desbressola sola
i en l’onada et desperta.

Aquest quadre immòbil és carregat de moviment suggerit, en una onada que et desperta perquè et fa vibrar.
~.~

També en la mudança
la llum dibuixa versos.

En la mudança, la posta de la llum del sol, aquesta dibuixa poesia en les parets on es reflecteix.
~.~

Cal desfer-se de tot
el que caldrà demà
i, en canvi, recordar
tot el que, en anhel
pur, volíem. Somiar
sempre ve de més
enrere que més enllà,
com l’àngel secret
d’una fulla que mai
no aprèn a caure.

Els somnis són directament relacionats amb el paradís del passat. Som una fulla que "mai/ no aprèn a caure", no perd mai l'esperança.
~.~

Ai la poesia, eixa nit
estesa a contrallum
com una radiografia
a la qual clous els ulls,
com si somiares,
per no veure-hi
els ossos trencats
ni el cor a la mà.

La poesia conté els ossos trencats de tota l'experiència al llarg de la vida, en el seu interior. També el "cor a la mà", el sentiment que mai vol abandonar.
~.~

Pujaré al terrat, aixecaré la crossa,
brandaré un llampec i deixaré escrita,
entre la pluja i l’aire, una sola i última paraula.
I, quan tornes, ja sense pressa, del teu vell futur, 
continuaràs sense entendre res.
La poesia no consola. Allibera.

Tot i no entendre-hi res, d'aquest "vell futur" que trobem en el poema, ja ens allibera, i no pas "consola", com algú podria pensar. És una diferència de matís. Escribim per alliberar-nos, encara que no sortim de la nostra torre de vori, encara que ningú ens llegeixi, encara que continuem patint.
~.~

Tota la nit
la música de la gota
al fil d’estendre.
~.~

La música de la gota
al fil d’estendre
tota la nit.
~.~

La gota al fil
d’estendre tota la nit
la música.

La gota, per connotació, la poesia. El fil d'estendre, el poema on habita. La música, pel lirisme inherent. En l'ordre que sigui.

PORCAR, Josep dins Salms

Salvatge cor

[I]

Que en el cant sigui baix el bes

i astut el cor en l'abraçada:

el cor vol més, vol en excés,

i en el do rebut es degrada.

Abans dels teus ulls, estimada,

¿hi ha un amor que, dolç, me'ls creés

que me'n fes uns camins d'onada?

¿Uns ulls per l'amor de després?

Dóna't perquè tot recomenci

ordit en perills de silenci,

virginal d'un foc absolut;

com, passant de l'illa inaudita,

qui s'exalta al somni volgut

en la perla ardent que l'imita.

RIBA, Carles

Un dels poemes considerats més difícils de la poesia catalana, però que es pot fondre, de manera intel·ligible, per poc que hom s'hi posi. Primera estrofa: que el cant del poeta toqui sempre de peus a terra, i que, alhora, en allò físic, l'abraçada, hi hagi astúcia, intel·ligència. Tots en volem més, diu la cançó, "i en el do rebut es degrada" el cor: que t'estimin és un fet que només afecta la teva vanitat, deia Thomas Mann.

Abans de caure enamorat possiblement hi ha hagut "uns ulls per a l'amor de després",  aquell a priori necessari.

"Dóna't perquè tot recomenci", perquè reneixi l'amor una vegada més, "ordit en perills de silenci", en el perill del silenci que envolta la poesia, el perill del que se sent i no es diu. "virginal d'un foc absolut", una antítesi que ens recorda que la condició humana estima amb l'ànima i el cos.

Aquest "passant de l'illa inaudita", de l'aïllament extraordinari d'aquell qui viu amb la determinació de negar una vida natural, fins que "s'exalta al somni volgut", el del veritable amor, "en la perla ardent que l'imita", el sexe que vol ser sempre a imatge i semblança del sentiment amorós.

Tot el poema és propi d'un "salvatge cor", d'un romanticisme bolcat en la realitat.

Far

Quan sigui dalt del far enviaré
senyals de foc als mariners perduts.
Enfilats a l'escala de cargol
vindran a veure el cor del diamant,
on el meu cos s'oblidarà del fred
i la boira es fondrà des dels ulls
baixant pel pit com una onada tèbia.
Brillant frontera de la nit
quan puja la tempesta
i el mar del Nord tremola contra el dic.

XIRINACS, Olga Amsterdam 1991, dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

Sembla un poema al·legòric. Ser dalt del far pot ser metàfora alhora de la torre de vori on viu la poeta, tant com de la mateixa poesia, que envia "senyals de foc als mariners perduts", als lectors que omple de saviesa. Aquests lectors "vindran a veure el cor del diamant", el cor del poema, i amb això la veu poètica "s'oblidarà del fred" per uns moments. "Brillant frontera de la nit/ quan puja la tempesta", ho és la poesia redemptora de l'autora. 

Meditació per a meitats de juny

"Amb quins presents et pagaria jo un cant com aquest? Perquè ni els xiulets del vent de migjorn que s'acosta, ni les platges batudes per l'onada em plauen tant".

VIRGILI, Bucòliques, llibre V

L'amor de juny comença amb el desig
d'una mar d'aventura, no tan lluny
que oblidem la ciutat, urna de vidre,
sepultura dels déus i dels infants
que vam ser per un temps. L'amor de juny
és un amor que arriba com les ones,
com l'estol de gavines, cada vespre:
ja han dominat les altituds marines
i retornen al jaç per somniar
cales, roquers i llunes, el lladruc
dels gossos a la platja i el batec
del sexe dels amants entre les dunes.

XIRINACS, Olga, dins Llavis que dansen (1987), Óssa Major. Poesia Completa
(1977-2009)

La cita de dalt em recorda el que jo penso a vegades quan llegeixo: res no em plau tant com algun dels passatges o algun dels poemes amb què em trobo. Aquest poema de l'Olga Xirinacs també m'agrada molt per això que diu de la ciutat "sepultura dels déus i dels infants/ que vam ser per un temps", o sigui, la raó, el progrés, la maduresa, acaben engolint el déu espontani que vam ser. L'amor de juny no defuig la ciutat, però té desig alhora "d'una mar d'aventura". L'amor de juny es dóna quan la primavera s'acaba, i comença la calma calurosa de l'estiu. Ja ha "dominat les altituds marines", ja ha volat, i retorna "al jaç per somniar (...)", cerca allà on arrecerar-se. Amb la poesia també s'arrecera l'amor, d'aquí la cita de Virgili: "les platges batudes per l'onada" no el plauen tant com la poesia que al capdavall només n'és un record.

El record d'aquell mar,
que has deixat a la vitrina,
batega encara,
i l'onada,
i la sal,
i la gavina.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (47)

La passió, el mar, que té per recordar en una vitrina (podria ser un cargol de mar, o la poesia mateixa), "batega encara", en petites coses, l'onada, la sal i la gavina, que li reporten l'inabastable mar del seu amor. Si es tractés de Carner hi afegiríem la vela. Curt i bellíssim, ple de contingut com un gra de sal.

I
Al llindar de la set, hi ha una mar que ens
percaça.

BESSÓ, Pere
Iteràncies, interferències i grafitis


Quan traspasses el llindar de la teva set, en obrir la finestra o la porta del teu cor, es desencadena la pel·lícula, la "mar que ens percaça", que ens cerca amb insistència amb cada onada. És una mica com el naixement de l'alba, s'ha dit que el moment més fosc de tota la nit. Es pot referir tant a l'acte creatiu com a un outburst amorós, perquè si fa no fa és el mateix, a diferent escala.

Pel que fa al títol del llibre, "iteràncies" està dient que hi pot haver repeticions, "interferències" que hi trobarem contrastos, i "grafitis" que es tracta de brevíssims poemes, com les frases a la porta d'un lababo. La veritat és que és un prodigi de creativitat en molt poques paraules.

1986

Com un cop de vent
que obre de bat a bat la finestra,
i omple d’aire nou la meva cambra,
i dóna llum als meus mobles.

Com una onada de cel
que m’inunda, m’arronsa i se m’emporta,
com una vareta màgica
que em transforma,
que em ressuscita cada cop que et veig.

Perquè t’estimo,
perquè m’estimo que m’estimis.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (13)

Senzill, curt i ras (tot i que la veritat rarament és simple, que deia Wilde): està enamorat. Amb una força equivalent a la d’un Petrarca, com es veurà en els versos escrits vint-i-dos anys més tard. L’eufòria de l’enamorament és total, allò que ha de ser recordat d’ara en endavant com l’origen de tot, com “l’arrel de tota saviesa” a la vida, que diu Evelyn Waugh.


2008

M’agrada dir-te,
pronunciar les cinc lletres
que intenten descriure el teu nom,
mentre ondula la roba que et toca,
mentre rellisca l’aigua que et mulla,
juganera, el riure del teu cos.

Però el llenguatge és tendre encara
i el caliu dels mots, abraçat, es fon
a les parpelles que em miren.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (17)

Li agrada de pronunciar el seu nom, el significant que té tant de significat per a ell. “cinc lletres/ que intenten descriure el seu nom”, que no surt en cap poema, només en la dedicatòria al principi del llibre: és habitual en els poetes. Tot i que ja fa vint-i-dos anys de l’anterior poema, “el llenguatge és tendre encara”: som inexperts en tot, sobretot en les relacions sentimentals. “el caliu dels mots, abraçat, es fon/ a les parpelles que em miren”: paraules i vista, esperit i cos, connectats. Vista que se n’aniria cap als poemes, per exemple, punt d’unió, d’amor entre els dos que s’estimen, que encara estan enamorats.

Aquest llibre té tres parts: una escrita el 1986, un sol poema, sobre l’enamorament, la flor. Després venen trenta-set poemes que descriuen l’amor, el fruit. Finalment nou poemes més, que són d’altres temes. Els poemes centrals i els finals sumats fan quaranta-cinc poemes, com l’edat del poeta, que podrien simbolitzar la plenitud d’aquests anys, bàsicament viscuts amb ella i per ella, la Maite.

L'onada

Ara que els peus
et salten sobre cendres,
és hora que pensis
en la gerdor de les onades.

Sé que no t’ho creuràs
i que la brasa crema,
però sàpigues que no hi hagut mai,
en tota la història dels homes i les dones,
cap estiu sense un hivern.

BOSCH, Teresa

És dels pocs poemes que he trobat que enalteixin l'hivern. Sempre m'ha meravellat la bellesa de la composició de l'hivern en Les quatre estacions de Vivaldi, la millor part de l'obra. Per alguna cosa deu ser. Per a qui és cremat per les brases d'una relació, per exemple, l'hivern, com la gerdor de les onades, és un alliberament. De fet la poesia es trobaria en aquesta estació, metafòricament. És quan es pot crear, amb el sentiment en fred. Per últim: per sort "no hi ha cap estiu sense un hivern", tot s'acaba superant, generalment.