Llevantada

A l’altra banda del forat

del pany plou i l’aigua vessa

pels canalons i les rieres,

esquitxa els vidres i convida

a mandrejar sota els llençols

mentre els llevants fan de la seva.

És aquest callar que no calla

i en el parlar de quan s’escolta,

enmig de cossos i moixaines

quan el silenci es fa paraula,

i s’intueixen els sis sentits

i la pell s’ajunta amb l’ànima.

Plou, plaer entre vidres, sí,

si has gosat follar amb l’amor.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Aquest poema és una mena d'al·legoria, de metàfora estesa amb el motiu de la llevantada. Quan fa llevant és quan arriba un vent no gaire fred, tot i que porti pluja.

El poema és fet de contrastos, entre "aquest callar que no calla", o sigui la mateixa poesia, que diu sense dir. O "en el parlar de quan s'escolta", com la interpretació que faig jo ara mateix d'aquest poema. I "quan el silenci es fa paraula", una altra manera de dir el mateix. Sempre dic que la poesia és més en l'espai en blanc que l'envolta que no en les mateixes paraules.

Quan "la pell s'ajunta amb l'ànima", la forma amb el contingut del poema, quan dius el que dius tal i com ho dius, en definitiva. Aquesta pell i aquesta ànima lliguen moltíssim amb el darrer contrast: "Plou, plaer entre vidres, sí,/ si has gosat follar amb l’amor": no tothom pot dir-ho, sobretot no pot dir-ho si no ho diu amb la poesia.