Tarot de Folgueroles

Selecció de tres cartes´

El penjat, La mort i La lluna

amb els seus corresponents poemes 

dins Tarot de Folgueroles

il·lustracions de Lluís Badosa,

poesia de Gabriel Salvans

22 cartes, 22 poemes de 22 versos

XII_ El penjat

No cal un talent especial per amanir

equilibris a la vida, però cal rebutjar

el tedi, l'obtusitat, l'apatia...

i cal penjar-se, de tant en tant, de cap per avall

a mirar el món a l'inrevés. Balancejar

els pensaments que et busquen. Com diu Kafka,

tot allò que busques també et busca a tu.

Com et busca el gat de la llibreria

amb fastuosos i temptadors equilibris, miols

entre la penombra, la llum, i el soroll de la calma.

Que saber caminar al costat dels camps, sabent

el nom del que veig i escolto i distingir

entre el blat i l'ordi, el mussol o la merla,

és oblidar el nom de tantes marques superficials,

i gaudir de fer el badoc sense més parafernàlia.

Que no em cal saber anglès per connectar amb l'entorn,

i escoltar i entendre'l. El paisatge és molt més que mirar Instagram.

Viure fora de nosaltres mateixos és no viure.

Cal perdre la immediatesa per guanyar reflexió

i saber qui som més enllà de Sepharad.

Que em busqui el sol en una posta i em trobi mudat 

i àmfores plenes de sabors i talls al poema.

La il·lustració d'aquesta carta té molta relació amb el poema,  hi surt una hamaca que faria referència al penjat del títol, en equilibri com els "equilibris a la vida". Per "rebutjar el tedi, l'obtusitat, l'apatia...", com Jane Austen criticava el ser buit, mandrós i ignorant. Caldria mirar el món a l'inrevés a través de la poesia, l'única que ho permet, perquè contraposa lirisme a prosa. "Balancejar els pensaments" com en una hamaca, que penja dels dos costats sense fregar mai el terra, habitant l'aire. Quan cerques la inspiració el teu bagatge en l'inconscient et busca.

El gat que surt després surt en cada poema, a la veu poètica li agraden molt, i ja els ha dedicat una obra abans. Poemes que a més a més tenen la peculiaritat que un poema comença amb l'acabament de l'anterior.

També és mirar el món a l'inrevés conèixer el nom de les plantes dins la natura, no pas saber idiomes com l'anglès. "El paisatge és molt més que mirar Instagram" em sembla un fragment genial. També aquest "Viure fora de nosaltres mateixos és no viure": el món interior ho és tot. Que "Cal perdre la immediatesa per guanyar reflexió", o sigui, passar dels sentits a les idees. Això és el que caldria de fer en darrer terme amb aquestes cartes, que aquí examino d'una en una, però que han de tenir un sentit general amagat. Potser la capacitat de la poesia d'anticipar-se al futur com ho fa el Tarot.

Sobre aquest "gaudir de fer el badoc sense més parafernàlia", sense mòbils, sense ràdio, sense fer res, de tant en tant convé. També "i saber qui som més enllà de Sepharad", d'Espanya. 

"Que em busqui el sol en una posta i em trobi mudat", o sigui de festa, tot i ser el final, amb "àmfores plenes de sabors i talls al poema", amb un fons al darrere de cada poema, i amb talls com els que acostuma a fer a llapis quan recita. No ténen pèrdua aquests poemes.

XIII_La mort

Poesia i dilema davant del joc.

L'arcà de la mort du el tretze al costat

i jo porto el tretze amb la meva sort. La vida,

com al tauler d'escacs depèn de tu

tant com de l'altre, perdre o guanyar,

tant se val, el que cal és el camí que faci

a la partida fins al final. Potser mori

un dimarts i tretze al captard de la tarda,

amb l'esgarrifança del gat i de l'amor.

Tindré el llapis a mà quan vingui la mort

a acabar la jugada. Jugo mentrestant

a viure el millor que sé i puc i aprenc

a riure amb la por i les males herbes,

i parlo amb els amics, i els llibres,

i al voltant d'una taula, i amb el vi i l'oracle,

i amb el vent i el mar... que és mentre visc, quan

penso que hi vaig fent camí de mica en mica.

He après a parlar amb els morts que tinc

a tants retrats emmarcats a la vida,

i sé que un dia parlaré des de la mort

amb tu, que tot d'una tot fa un tomb

i s'acaba el joc a mig poema, i al sac.

La mort té la seva il·lustració en un paisatge blanc d'hivern, com acostumem a relacionar-los.

"Poesia i dilema davant del joc": el dilema dins un tauler d'escacs que cita després, fet de blanc i negre. La poesia és bo de fer-la jugant, com la creativitat en general. Pedre o guanyar no és important, l'important és la rosa, que deia Gilbert Bécaud, la poesia. 

Quan mori la veu poètica tindrà "el llapis a mà": serà poeta fins la mort, perquè s'és artista fins la mort. Mentrestant, com les males herbes, vol continuar vivint. 

És molt maco aquest "i parlo amb els amics, i els llibres, i al voltant d'una taula", no pas amb el Whatsapp. 

Aquests "tants retrats emmarcats a la vida" amb els que parla, serien els simbolitzats per la feina de fotògraf que ha tingut tota la vida Gabriel Salvans. Que un dia parlarà des de la mort amb nosaltres a través de la poesia. Perquè la vida és com un poema inacabat. És un vers molt irònic:"i s'acaba el joc a mig poema, i al sac". Millor pendre's les coses amb filosofia.

XVIII_ La lluna

Són tan fosques les nits amb la lluna cluca

que cal ser caçador d'olors i de sorolls

per orientar-s'hi. Que la lluna és enganyadora

i a les ombres de la nit s'hi amaguen els sospirs 

i les traïcions, el perfil dels gats i de l'amor,

els somnis i les carícies amb estels

llunyans, fugaços a les nits de Sant Llorenç.

Des de la carena, amb la mirada,

quan la nuesa del cos sospesa a l'univers 

el caos que governa a l'infinit, que s'endú el mar

i els misteris de l'ànima a la seva riba,

udolen els llops per tantes nits desitjades

dels teus abraços i besos, al cau de l'amor.

La talla de les persones es mesura en les coses

petites i en el gos que els hi passeja el tarannà.

Que no brilla tot l'or que llueix

i a la selva hi perds el que no dones.

La vida és molt més del que passa a les pel·lícules,

no hi ha censura, ni amagatall, ni guia,

i dia a dia s'escriuen les escenes del guió.

Si juntes tornen un dia a projectar-se,

seré un riu de llàgrimes al reflex de la lluna.

La il·lustració d'aquesta carta mostra una lluna plena tapada amb línies negres abstractes, perquè la lluna seria abstracció al costat de la realitat del dia.

"Que la lluna és enganyadora", fa pensar molt. Quan t'enamores, com quan vols la lluna, fas com les papallones "inexorablement atretes per la flama que les devora", que deia Flotats. 

"La talla de les persones es mesura en les coses/ petites i en el gos que els hi passeja el tarannà": també la felicitat es mesura en instants i prou, les "petites alegries" de Kandinski. Els gossos, si l'amo és depressiu, ells també en són, he sentit a dir. Perdre el que no dones és com fer poesia que no diu res.

"La vida és molt més del que passa a les pel·lícules": també molt menys, perquè són dues coses diferents i ja està. Que no se sap mai com acabarà, aquesta vida, i cada dia és imprevisible per molt que vulguem fer plans i seguir un guió. Les escenes reviscudes no fan res més que fer plorar, com la memòria, que és com una ceba. Que seria com un tall de lluna al capdavall.

De poemes amb tant de suc com aquest ho són tots, però jo n'he volgut escollir aquests tres com quan ara, per internet, consultant un poemari, pots "Llegir-ne un fragment", que és el que faig a la feina amb la compra dels llibres de poesia, una tasca que m'omple molt. El Gabriel escriu molt, i molt bé sempre, perquè en té facilitat.