Taroda. Haikus de les quatre estacions

Com Vivaldi amb les quatre estacions. Cadascun d'aquests haikus, escrits amb la mètrica estricta de versos femenins, suggereix moltíssim l'estació de l'any que descriu, així com l'ambient en el seu poble estimat de Castella. Els seus haikus em semblen fets molt de manera japonesa, pel poc que en sé. I l'autor m'ha dit que les il·lustracions de l'Inma Sancho també tenen la sensibilitat i la senzillesa de molts dibuixos japonesos. M'ha arribat molt la cita del principi, "La poesia és un joc on, sota una realitat aparent, n'apareix una altra d'insospitada", de Joan Brossa. 

Això es reflectiria en haikus com aquest: "Ha caigut l'arbre./ Hi ha quatre vells al poble./ Cap no fa llenya". Ningú no faria llenya de l'arbre, o bé cap d'aquests quatre vells no mor encara, la "realitat insospitada", el dir el que dius amb com ho dius. 

Això darrer també passaria en aquest haiku: "El sol en néixer/ alegrement desperta/ éssers i coses". El sol neix i desperta amb ell els "éssers" (les ànimes, abstractes), i les "coses" (la realitat tangible). El sol despertaria la inspiració de la veu poètica, en darrer terme.

Hi ha haikus deliciosos com aquest, que és de l'estació deliciosa de primavera: "En el paisatge,/ arç alb, florida blanca,/ de pau bandera". La paraula "alb" em fa pensar en Pedralbes (de "pedra blanca"). És "de pau bandera" a banda de pel color, per la pau que encomanen aquestes flors blanques. 

Un poema que seria una al·legoria: "El blat i l'ordi/ es gronxen amb la brisa/ i m'hipnotitzen". Com que els camps, que són com el terreny de la creativitat, es gronxen amb la brisa (la poesia), l'hipnotitzen en anar d'un cantó a l'altre.

Més metàfores: "Obre't poncella!/ Rosada o bé vermella,/ seràs  rosella". Platònica o apassionada, seràs flor igualment.

Un altre poema del que es diu amb com es diu: "La calor intensa/ deixa desert el poble:/ som al migdia". Som al migdia, per tant la calor és intensa, i també som a l'estiu, el migdia de les estacions.

Dins la tardor aquest poema és molt ben trobat: "El sol es colga/ en l'horitzó quimèric./ M'embadaleixo". És quimèric l'horitzó perquè sempre s'albira i mai s'aconsegueix, he llegit alguna vegada. El sol que es colga també es faria pregar.

Hi ha un cas de poema on la mètrica ajuda al sentit: "L'esbarzer punxa,/ però són tan rebones/ les negres mores": si hagués posat "tan bones" no seguiria la mètrica, però a més a més, aquest èmfasi atribueix sentiment al poema.

Aquest és molt maco: "Camí de terra,/ estret i fi, on menes?/ Potser ets la vida...". Com que a la tardor el camí de la vida s'acaba, d'aquí la pregunta del haiku.

També és molt colpidor "Semblen fantasmes/ els arbres que es belluguen/ sense cap fulla". I, jo que estimo tant Kandinsky, m'he emocionat amb "Tu, b/vell Moncayo,/ ets la muntanya blava/ de tot Taroda". La muntanya blava que seria de color blau per les connotacions, el color de la mar. En plena "meseta" castellana! És molt bona, per cert, aquesta llicència poètica de la b i la v alhora.

Es nota en aquest llibre que, tot i ser fet per a adults, l'ha escrit un autor d'obres per a infants, que es caracteritzarien pel llenguatge senzill que clarament els arriba més. No hi ha cap poema que no s'entengui, com no sigui per alguna paraula culta. L'ha escrit en català i l'hi han traduït uns amics al castellà, cosa ben difícil, en deferència al poble de Taroda, per cert. Una delícia de cap a peus.

MARTÍ i BERTRAN, Pere Taroda. Haikus de les quatre estacions. Vilafranca de Penedès: Edicions i Propostes Culturals Andana, 2020