UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 6 de juny de 2020

ROSES a la terra i al vent




No tenim llast.
Som ingràvides.
L'art ens transforma
i aviva el sentit de llibertat.
Espurneja vibrant
el nostre cos dansant
a l'envit del vent,
amb  la dansa de la vida
que ens arrela al terra,
com la rosa de pedra
cisellada per l'artista.
No tenim por.
Som estels rutilants
que el riu enmiralla,
a la ciutat de la boira,
o del cel ardent, els pardals
i les cigonyes.
La dansa ens transforma
en mil braços oberts.
Brolla cap enfora
l'exèrcit de pors
que ens tenallava.
Fora les crosses
incrustades a l'ànima.
No tenim por, de la por que es sembra.
L'art ens transforma.
Som estels titil·lants
de la Via Làctia
i arrels a la terra
creixent cap endins
com arbres profunds.
L'art ens transforma.

FABREGAT, Rosa

La rosa com a símbol de l'enamorament, que és com florir, i encara més en ella, la reina de les flors. Aquesta passió no té cap rèmora, "són ingràvides", les roses, perquè per sobre de tot són immaterials. "L'art ens transforma", perquè la poesia recull i potencia l'efecte de les roses, és la segona residència de l'amor, he llegit alguna vegada. Però alhora l'art pot fer arrelar al terra aquesta rosa, en les paraules que són una cosa concreta, en les escultures fetes de pedra. El títol de "ROSES a la terra i al vent" resumiria aquest poema. I el nom de la poeta també hi seria lligat. 

"Som estels titil·lants (...)/ i arrels a la terra" em recorda la nit estelada de Van Gogh, amb els xiprers que s'eleven com flames al cel per tornar a la terra a través dels núvols. L'art transforma el sentiment, l'emoció, en una cosa semblant a una metàfora, que diu sense dir del tot. "Dir molt en un mig dir seria mon afany", que deia Carner.

2 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Amb la teva explicació-interpretació el poema és més entenedor.

Helena Bonals ha dit...

És el meu punt de vista, Xavier, que podria ser equivocat. Però en art només es troba el que s'hi porta.